Arxiu de la categoria: General

¿Tienen historia las “enfermedades mentales”?

Coordinadors: Fernando Vidal (CEHIC-UAB), Mònica Balltondre (CEHIC-UAB)

Resum:

Las cuestiones que plantea la pregunta “¿Tienen historia las enfermedades mentales?” forman una serie continua entre dos extremos e implican desafíos que comparten la medicina, la antropología médica y la historia de la ciencia. En uno de los extremos, que se puede identificar con la psiquiatría biológica, las enfermedades mentales se pueden diagnosticar y tratar en base a factores biológicos. Esta posición equivale, en historia, a afirmar la legitimidad del diagnóstico retrospectivo, que desempeñó un papel importante en la psiquiatría del siglo 19 y resurge periódicamente. En el otro extremo, que coincide en parte con la antipsiquiatría, las enfermedades mentales son una medicalización de problemas sociales, una manera de controlar y marginalizar la diferencia; aunque corresponden a vivencias reales, éstas encarnan procesos sociales que designan al individuo como enfermo. Esta posición equivale en historia a la perspectiva constructivista y a un énfasis en factores sociopolíticos. Entre los dos extremos existen varias posibilidades. En general, se piensa que las enfermedades mentales se originan en interacciones complejas entre factores biológicos, psicológicos y sociales. Sin embargo, si algunos estudiosos consideran que los contextos sólo “modulan” la biología (dando formas particulares a afecciones fundamentalmente orgánicas), otros se refieren a “síndromes culturales,” a trastornos propios a algunas sociedades. Hay aquí parentescos con el clásico problema historiográfico de la continuidad y la discontinuidad. La melancolía, por ejemplo, ¿ha sido siempre la misma entidad a través de su larguísima historia? ¿Es o no es idéntica a la más reciente “depresión”? ¿Cómo entender el encadenamiento, la permanencia y la ruptura entre tales diagnósticos y las experiencias que les corresponden? Las conferencias de este ciclo examinarán estas cuestiones desde un punto de vista teórico y por medio de casos históricos y antropológicos concretos.

Número de Col·loquis dins el cicle: 4

Angel Martínez Hernáez “¿Qué hay en un síntoma? La narrativa de aflicción como historia cultural”. 10/11/2016, IEC, Barcelona

Jon Arrizabalaga “La identidad de los transtornos mentales en Europa premoderna” 17/01/2017, IEC, Barcelona

Matthew Bell “Varieties of depression and melancholia, ancient and modern” 22/02/2017, IEC, Barcelona

Helen King “Diagnosing the past? Interpreting phobias and anxiety disorders in ancient Greece” 15/03/2017, IEC, Barcelona

 

Ponents:

Jon Arrizabalaga, Profesor de investigación, Institución Milá i Fontanals (CSIC, Barcelona). Especialista de la historia de la salud, la enfermedad y la medicina en la Europa de los siglos 14 a 17, también ha investigado la historia de la biomedicina y del humanitarismo en los siglos 19 y 20, y tratado la cuestión del diagnóstico retrospectivo y la conceptualización historiográfica de las enfermedades. Es autor de The Great Pox: The French Disease in Renaissance Europe (1997, con J. Henderson y R. French), The Articella in the Early Press, c. 1476-1534 (1998), La salut en la història d’Europa (1998, con A. Martínez Vidal y J. Pardo Tomás); los más recientes volúmenes colectivos que ha coordinado (solo o en colaboración) incluyen War, empire, science, progress, humanitarianism (Asclepio, 2014) y Ciudad y hospital en el Occidente europeo (1300-1700) (2014).

Web: csic.academia.edu/JonArrizabalaga

Matthew Bell, Professor of German and Comparative Literature, King’s College London. Especialista de Goethe y de la historia de la literatura y el pensamiento alemanes de 1700 a 1850, M. Bell ha investigado también la persistencia de la tradición clásica en el Iluminismo, la historia de la psicología y la antropología en los siglos 18 y 19, y la historia y la historiografía de la melancolía. Es autor entre otros de Goethe’s Naturalistic Anthropology: Man and Other Plants (1994), The German Tradition of Psychology in Literature and Thought, 1700-1840 (2005) y de Melancholia: The Western Malady (2014).

Web: www.kcl.ac.uk/artshums/depts/german/people/staff/academic/bellm.aspx

Helen King, Professor of Classical Studies, The Open University. Especialista del pensamiento médico antiguo, incluyendo cuestiones de género y sexualidad. Es autora, entre otros, de Hippocrates’ Woman: Reading the Female Body in Ancient Greece (1998), The Disease of Virgins: Green Sickness, Chlorosis and the Problems of Puberty (2004), La Médecine dans l’Antiquité grecque et romaine (2008, con V. Dasen), The One-Sex Body on Trial: The Classical and Early Modern Evidence (2013). Ha coordinado Health in Antiquity (2005) y Blood, Sweat and Tears: The Changing Concepts of Physiology from Antiquity into Early Modern Europe (2012, con M. Horstmansoff y C. Zittel). También ha investigado la historia de la histeria y otros trastornos psíquicos en la antigüedad, contribuyendo estudios a los colectivos Hysteria Beyond Freud (1993), History of Clinical Psychiatry (1995), Contemporary Approaches to the Science of Hysteria: Clinical and Theoretical Perspectives (2001) y Mental Disorders in the Classical World (2013).

Web: www.open.ac.uk/people/hk2455

Angel Martínez Hernáez, Profesor Titular, Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social, Universitat Rovira i Virgili. Especialista de antropología médica, ha trabajado no sólo en el ámbito europeo sino también sobre políticas sanitarias en Brasil y sistemas médicos indígenas en Amazonas. Su trabajo actual trata de problemas de equidad, inclusión social y competencia intercultural en las políticas de salud mental, y del desarrollo de nuevas formas de subjetividad como consecuencia de los recientes paradigmas biomédicos y neurocientíficos. La genealogía y la contextualización cultural de los trastornos psiquiátricos es uno de sus temas principales. Es autor, entre otros, de Enfermedad, cultura y sociedad (1993, con J.M. Comelles) y Antropología médica. Teorías sobre la cultura, el poder y la enfermedad (2008).

Web: antropologia.urv.es/dac/index.php/es/profesorado/83-profesorado/angel-martinez-hernaez.html

Share

Catàstrofes artificials

Coordinadors: Ximo Guillem-Llobat (IHMC-UV) i José Ramón Bertomeu Sánchez (IHMC-UV)

Resum:

El procés d’industrialització que s’inicià a finals del segle XVIII ha transformat completament les societats i els ecosistemes de tot el planeta. L’impacte de la societat industrial s’ha analitzat des de perspectives ben diverses però, sens dubte, una de les més influents ha estat aquella que parteix del concepte de la Societat del Risc. Autors com Ulrich Beck i Anthony Giddens popularitzaren aquest concepte en referència al present i a la nostra història més recent. Els seus treballs han donat lloc a forts debats. Així, per exemple, historiadors com Thomas Le Roux i Jean-Baptiste Fressoz han revisat aquest concepte per tal d’analitzar els segles XVIII i XIX. En aquest sentit, Le Roux i Fressoz, entre d’altres, han obert amb èxit noves vies en la historiografia sobre els riscs i els accidents industrials.

Prenent com a punt de partida treballs com els citats, aquest cicle de seminaris vol contribuir a donar visibilitat a aquest àmbit d’estudi a través de l’anàlisi d’alguns accidents industrials especialment significatius en la història recent.

 

Número de Col·loquis dins el cicle: 3

John Howard (King’s College London) “The American Nuclear Cover-up in Spain” 02/11/2016, IHMC, València.

Timothy Cooper (University of Exeter) “An Oral History of the Torrey Canyon Disaster” 16/11/2016, IHMC, València.

Bridget Hanna (Harvard University) “Not All Live In Bhopal: The Una(Count)able Catastrophe” 30/11/2016, IHMC, Valencia.

 

Ponents:

John Howard (Kings College –London)

És catedràtic en American Studies al Kings College i les seues publicacions inclouen:

– Concentration Camps on the Home Front: Japanese Americans in the House of Jim Crow (University of Chicago Press, 2008).

– Men Like That: A Southern Queer History (University of Chicago Press, 1999).

– ed., Carryin’ On in the Lesbian and Gay South (New York University Press, 1997).

– ed., The Same Language, by Ben Duncan (University of Alabama Press, 2005; Faber, 1962)

– ed., The Bitterweed Path, by Thomas Hal Phillips (University of North Carolina Press, 1996; Rinehart, 1950).

 

Timothy Cooper (University of Exeter)

És professor del Departament d’Història de la University of Exeter i les seues publicacions inclouen:

– with Green A, ‘Community and exclusion: the Torrey Canyon disaster of 1967’, Journal of Social History, vol. 48, no. 4, 2015, 892-909

– with Bulmer S, ‘Refuse and the ‘risk society’: The political ecology of risk in inter-war Britain’, Social History of Medicine, vol. 26, no. 2, 2013, 246-266

– ‘Peter Lund Simmonds and the political ecology of waste utilization in Victorian Britain’, Technology and Culture, vol. 52, no. 1, 2011, 21-44

– ‘Burying the ‘refuse revolution’: The rise of controlled tipping in Britain 1920-1960′, Environment and Planning A, vol. 42, no. 5, Pion, 2010, 1033-1048

 

Bridget Corbett Hanna (Northeastern University)

És doctora per la Harvard University i investigadora postdoctoral al departament de sociologia i antropologia de la Northeastern University. La seua tesi doctoral estigué centrada en l’accident de Bhopal.

Share

Leibniz, 300 anys després

Coordinadores: Mònica Blanco Abellán (UPC), Mª Rosa Massa Esteve (UPC)

Resum:

L’any 2016 se celebra el tercer centenari de la mort d’un dels matemàtics més rellevants de la història, Gottfried Wilhelm Leibniz (Leipzig, 1646 – Hannover, 1716). Amb aquest cicle volem commemorar aquest centenari, adherint-nos així a tots els homenatges que la comunitat científica està celebrant arreu del món. Si cal destacar quelcom de l’obra matemàtica de Leibniz, podríem citar els seus nombrosos treballs sobre el càlcul infinitesimal, els determinants, la combinatòria, la lògica i els jocs d’atzar. Entendre el pensament matemàtic de Leibniz és molt complex i requereix submergir-se no només en els seus textos matemàtics sinó també en els filosòfics relacionats amb el seu sistema metafísic, amb la seva interpretació dels processos de raonament com una àlgebra del pensament, i en les nombroses cartes i manuscrits recentment editats. Un dels objectius del cicle és presentar la figura de Leibniz des de la seva vessant com a matemàtic, donant a conèixer la seva obra i el seu impacte. A més, l’estudi de Leibniz i de la seva obra contribuirà a transmetre als participants del cicle una percepció de la matemàtica com a ciència útil, humana, interdisciplinària, dinàmica i heurística. Amb aquest homenatge a Leibniz, pretenem conèixer millor el seu pensament, així com les seves fonts i l’impacte que va tenir la seva obra tant al segle XVIII, com posteriorment.

 

Número de sessions dins el cicle: 2 sessions (2 ponents per sessió).

Rosa Massa (UPC) “Una aproximació a la figura de Leibniz: filòsof, físic, enginyer i matemàtic” i Guillermo Lusa (UPC) “Tras las huellas de Leibniz” 04/11/2016, IEC, Barcelona. 

Mònica Blanco (UPC) “Algunes qüestions al voltant del càlcul de Leibniz” i Siegmund Probst (Leibnitz Archive) “Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716) and John Wallis (1616-1703)” 18/11/2016, IEC, Barcelona

 

Ponents:

Mª Rosa Massa Esteve (Universitat Politècnica de Catalunya)

La Mª Rosa Massa Esteve, llicenciada en Matemàtiques per la UB i doctora per la UAB, és professora agregada del departament de Matemàtiques de la UPC. Imparteix docència de matemàtiques i d’història de les matemàtiques tant a l’ETSEIB com a la Facultat de Matemàtiques i Estadística. La seva recerca se centra principalment en el procés d’algebrització de les matemàtiques en els segles XVI i XVII, i, més recentment, en el XVIII. Des de fa temps promou l’estudi de les aportacions de la història de les matemàtiques a l’ensenyament de les matemàtiques.

 

Guillermo Lusa Monforte (Universitat Politècnica de Catalunya)

En Guillermo Lusa Monforte, doctor enginyer industrial, ha estat el promotor i responsable de la creació d’assignatures de l’àrea d’història de la ciència i de la tècnica a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB) de la UPC. Com a director de la biblioteca d’aquesta escola, va promoure l’organització del Fons Històric. La seva recerca se centra en la història de l’ensenyament tècnic a Espanya, especialment a l’ETSEIB, escola fundada el 1851.

 

Mònica Blanco Abellán (Universitat Politècnica de Catalunya)

La Mònica Blanco Abellán, llicenciada en Matemàtiques per la UB i doctora per la UAB, és professora agregada del departament de Matemàtiques de la UPC. Imparteix docència de matemàtiques i estadística a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona i d’història de la matemàtica a la Facultat de Matemàtiques i Estadística. La seva recerca se centra en la història de les matemàtiques del s. XVIII, principalment en el desenvolupament i circulació del càlcul.

 

Siegmund Probst (Leibniz Archiv, Gottfried Wilhelm Leibniz Bibliothek, Hannover)

Doctor en història de la ciència i germanística per la Universitat de Regensburg, en Siegmund Probst és, des de 1995, investigador del Leibniz-Edition/ Leibniz-Archiv de la Gottfried Wilhelm Leibniz Bibliothek Hannover. En particular, ha participat en l’edició dels escrits matemàtics de Leibniz (Sèrie VII). També ha col·laborat en altres projectes com l’edició de la correspondència científica de Wallis, a l’Institut für Geschichte der Mathematik, Naturwissenschaft und Technik der Universität Hamburg (1994-1995).

Share

Trobada Internacional “El gran tour i el coneixement”

TrobadaGranTour2016

EL “GRAND TOUR” I EL CONEIXEMENT. EXPERIÈNCIES EUROPEES, DES DE RÚSSIA A LA PENÍNSULA IBÈRICA.

Universitat Politècnica de Catalunya[1], Institute Peter the Great, S. Petersburg, Secció de Ciències i Tecnologia (IEC), Universidade de Évora, Universidade Nova de Lisboa, Ecole des Hautes Etudes en Sciences Sociales (Paris)

Barcelona, IEC, 6-7 octubre 2016

[1] Projecte HAR2013-44643-R del Ministeri d’Economia i Innovació.

És sabut que el jove príncep que es convertiria en el tsar Pere el Gran (1672-1725) va realitzar un Grand Tour per Europa on va acumular idees i inspiracions que aplicaria en arribar al poder, quan va tirar endavant la modernització de Rússia. Cal recordar, igualment, que el desenvolupament científic, tècnic i industrial de l’Europa occidental  va marcar profundament al jove príncep.

El seminari tracta de diversos casos de viatges d’iniciació i la seva influència en el món de la ciència, la tècnica i la indústria. L’abast dels treballs va des del segle XVII, l’època de la Il·lustració i el període següent. Un dels nostres principals focus d’interès és la incidència en el món de l’enginyeria, que es va transformar a partir del segle XVIII en una activitat científica acadèmica, amb l’organització d’escoles d’enginyeria, associacions, instituts professionals i cossos d’estat.

El seminari compta amb el suport de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (IEC), de la Càtedra UNESCO de Tècnica i Cultura (UPC),del Grup de Treball d’Història de la Ciència i de la Tècnica (UPC) i del projecte interuniversitari History of Science, Technology and Medicine  in Modern Catalonia (18th-20th Century) (2014 SGR 1410).

Share

ICREA CONFERENCE Personhood and the Locked-In Syndrome

The locked-in syndrome (LIS), in which persons are conscious but almost entirely paralyzed and voiceless, is one of the most dramatic states a human being can find himself or herself in. This interdisciplinary international workshop will bring together cognitive neuroscientists, care and neuro-rehabilitation professionals, brain-computer interface experts, individuals involved in LIS patients associations, philosophers, bioethicists, medical anthropologists and sociologists, and historians of the brain/mind sciences to discuss the impact this unique condition has on ways of understanding personhood at the theoretical and practical levels.

While the philosophy of personhood in the Western tradition since the late 17th century has emphasized cognitive capacities and self-consciousness, the experience of LIS contributes to open new ground for understanding how relationality, emotion, communication and phenomenal consciousness (the feeling of what it is like to be in a certain state) are constitutive of personal identity and the sense of self.

17 and 18 November 2016
Sala de Juntas, Facultad de Filosofía y Letras,
Autonomous University of Barcelona

PROGRAM

Thursday 17 November

10:00-11:00 h
Welcome. Organization and Introduction,
Fernando Vidal and Núria Terribas

11:00-11:30 h
The Self and the Person: A Distinction of Relevance for Patients with Locked-In Syndrome?
Dan Zahavi

11:30-12:00 h
Being Alive: An Enactive Approach to the Self,
Miriam Kyselo

12:00-12:30 h Discussion

12:30-14:00 h Lunch

14:00-14:30 h
Reconstructing and Realizing a Life Project in LIS: Conditions and Limits,
Véronique Blandin

14:30-15:00 h
Living with a Ventilator: A Japanese Perspective,
Yumiko Kawaguchi

15:00:15:30 h Discussion

15:30-15:45 h Break

15:45-16:15 h
The History of BCI (Brain-Computer Interface): From a Vision to Independent Home
Use by Locked-in Patients,
Andrea Kübler

16:15-16:45 h
BCI for Communication in Locked-in Syndromes: What is Needed to Match Users and Technology,
Donatella Mattia

16:45-17:00 h Break

17:00-17:30 h Discussion

 

Friday 18 November

10:00-10:30 h
Locked-in Patients/Lockedout Doctors: A History of Persistent States of Being There,
Stephen Casper

10:30-11:00 h
The Locked-in State as a Final Stage of Individuation: A Phenomenological and Qualitative Analysis of a Caregiver’s Narrative,
Yasuhiko Murakami

11:00-11:30 h Discussion

11:30-11:45 h Break

11:45-12:15 h
Which Factors Foster Resilience in the LIS?,
Marie-Christine Nizzi

12:15-12:45 h
Being Locked-In and the Paradox of Disability,
Bernabé Robles del Olmo

12:45-13:15 h Discussion

13:15-14:45 h Lunch

14:45-15:15 h
Locked-in Syndrome: The Soul Far From the Body,
Nicole Beaudoin

15:15-15:45 h
Life at Home Years After Hospital Discharge: “Bed of Roses” or “Rebel Without a cause”?
An Analysis of Breakdown Situations at Home,
Frédéric Pellas

15:45-16:15 h Discussion

16:15-17:00 h Break

17:00-17:30 h
Neuroethical Implications of Clinician’s Attitudes Toward the Locked-in Syndrome,
Athena Demertzi

17:30-18:00 h
Medical Decision Making by Patients with Locked-In Syndrome,
James L. Bernat

18:00-18:15 h Break

18:15-19:15 h Discussion + Closing

Share

Ciència i Fotografia I

“Ciència i Fotografia I”

Coordinador/a: Ramon Barnadas Rodríguez (SCHCT)

Resum:

És sabut que, en tant que disciplina artística fonamentada en uns procediments molt tècnics, la invenció i el desenvolupament de la fotografia van estar estretament vinculats al treball de científics de diverses disciplines. En l’àmbit internacional, tot i que els trets característics d’aquesta relació han estat a bastament abordats, hi ha determinats aspectes que encara romanen en un discret anonimat. Però, a nivell local, la informació bàsica que tenim de qui i com va participar, tècnicament, en la consolidació de la fotografia és, malauradament, força precària.
En aquest cicle, que està dividit en dos períodes, es tractaran, d’una banda, les relacions que algunes institucions i científics catalans van tenir amb la fotografia, però també s’hi inclouen col·loquis que incorporen temàtiques d’abast internacional, com la presència de les dones científiques, que han estat poc o gens difosos.

Aquest és la primera part d’un cicle que continuarà l’any vinent amb tres ponències més.

3 sessions:

Jep Martí (Fotoconnexió) “La recepció de la daguerreotípia pels científics de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1839-1844)” 26/4/2016. IEC, Barcelona.

La invenció que ha permès a la humanitat canviar la manera de mirar, veure, pensar i interpretar tot el que ens envolta i a nosaltres mateixos, va arribar a Barcelona el 10 de novembre de 1839 de la mà d’un destacat membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, el metge Pere Felip Monlau Roca. Quin va ser el paper real que hi va jugar la Reial Acadèmia? Quins van ser els científics que van acollir el nou invent amb els braços oberts? Hi va haver oposició des de l’Acadèmia? Com el va acollir el món acadèmic?

María de los Santos García Felguera (UPF/Fotoconnexió) “Fotògrafes i científiques al segle XIX” 17/5/2016. IEC, Barcelona.

Les primeres il·lustracions per a un llibre de botànica, fetes per un procediment fotogràfic , l’any 1843 , són obra d’una dona, la britànica Anna Atkins. Des dels inicis de la fotografia hi va haver dones que es van interessar per la ciència en diferents camps -botànica , geologia , astronomia , raigs X … – i pel nou mitjà de representació de la realitat. A la xerrada veurem alguns exemples al llarg del segle XIX i alguns usos poc habituals de la fotografia científica al començament del XX.

Ramon Barnadas (SCHCT/Fotoconnexió) “Un científic fotògraf del segle XIX: Lluís Marià Vidal” 7/6/2016. IEC, Barcelona.

Lluís Marià Vidal va exercir de geòleg, enginyer de mines, paleontòleg, arqueòleg i fotògraf, adobat tot amb dosis d’excursionisme de certa rellevància. La interrelació entre les seves dedicacions va donar lloc a un conjunt d’imatges excepcional que mostren l’estat i l’entorn de les viles dels Pirineus de Lleida, l’aplicació de la fotografia a diverses disciplines científiques, i les ascensions a cims destacats, algunes de les quals han esdevingut històriques dins el pirineisme català.

Share

TERÀPIES DE CINE – Dependències de Postguerra

Casa Orlandai – Centre d’Història de la Ciència (CEHIC-UAB)

Coordinan: Carlos Tabernero y FernandoVidal

Centre d’Història de la Ciència (CEHIC) – Unitat d’Història de la Medicina

Facultat de Medicina – Universitat Autònoma de Barcelona

¿Qué papel juega el conocimiento científico y médico en el cine? Y ¿qué papel juega el cine en la generación, circulación y gestión de este conocimiento? En ‘TERAPIAS DE CINE’ exploramos cómo el cine reflexiona sobre la ciencia y la salud y cómo contribuye a los procesos de construcción de este conocimiento.

El ciclo ‘DEPENDENCIAS DE POSGUERRA’ pretende analizar el papel del concepto de dependencia en los procesos de (re)construcción de las sociedades contemporáneas durante la década inmediatamente posterior al fin de la II Guerra Mundial.

1. Presentación del ciclo / Sesión 1: Desesperanzas

Ponente/moderador: Jorge Molero (CEHIC-UAB)

Fecha: Jueves, 21 de Abril de 2016, 19:00 h

Película

Director

Año

Duración

The lost weekend

Billy Wilder

1945

101 minutos

The lost weekend explora procesos de desintegración física, intelectual y emocional a través de un retrato antropológico y político de la adicción.

2. Prescripciones

Ponente/moderador: Fernando Vidal (ICREA-CEHIC-UAB)

Fecha propuesta: Jueves, 5 de Mayo de 2016, 19,00 h

Película

Director

Año

Duración

Bigger than life

Nicholas Ray

1956

95 minutos

Bigger than life aborda la complejidad de las relaciones entre médicos, pacientes y sistema en relación con la generación y gestión de conocimiento científico-médico.

Links de la Casa Orlandai:

http://casaorlandai.cat/activitat/terapies-de-cine-v-desesperances/

http://casaorlandai.cat/activitat/terapies-de-cine-v-prescripcions/

Share

Parlem amb Vàngelis Villar

Parlem amb Vàngelis Villar sobre l’exposició “Ciència Viscuda”, que va tenir lloc a Mataró el 2015 i que ens permet plantejar un seguit de qüestions al voltant del patrimoni científic i de l’ensenyament, didàctica i comunicació de la ciència en uns espais sovint menystinguts, els instituts d’ensenyament secundari.

Reproduïm aquí una conversa informal (entrevista feta per Alfons Zarzoso al mes de febrer de 2016, a la xarxa) que hem mantingut amb Vàngelis Villar a propòsit de la conferència (“Ciència Viscuda”, l’exposició a Mataró (2015): col·leccions científiques i instituts de secundària) que impartirà el proper divendres 18 de març a l’Institut d’Estudis Catalans (Sala Nicolau d’Olwer, carrer del Carme, 47, Barcelona). La xerrada, gratuïta i oberta a tothom, forma part del cicle (Objectes perduts: explicar i exposar ciència a museus i altres llocs públics) de col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.

Parlem de “Ciència Viscuda”, Vàngelis. Ens pots situar en aquest projecte?

Ciència Viscuda va ser una exposició temporal, produïda al Museu de Mataró, que explicava l’evolució de la docència científica a la ciutat de Mataró, una evolució que és paral·lela a canvis històrics, polítics i culturals i que molt probablement és semblant a d’altres transformacions que van tenir lloc en tants altres pobles i ciutats. L’exposició va comptar amb una extensa col·lecció d’objectes que s’han utilitzat per explicar ciència a Mataró des de meitats del segle XVIII fins a finals del segle XX.

Més enllà d’això, com a concepte, és un projecte de documentació, catalogació i recuperació dels objectes emmagatzemats en instituts del Maresme. Sovint es tracta d’instruments que ja no s’utilitzen però que creiem que poden tenir usos diversos relacionats amb la conscienciació de l’objecte com a font de coneixement històric i d’aplicació del mètode científic sobre la recerca de la història d’un objecte, sobre una pràctica docent o sobre l’experimentació d’una teoria científica.

Quan es decideix fer una exposició?

Personalment recordo un moment molt concret en què vam veure que el que fèiem podia ser molt més que documentar i catalogar objectes científics emmagatzemats en instituts de la ciutat. El dia de la primera prova de treball, quan encara no teníem clar l’abast històric al qual podríem arribar, vam estar documentant una sèrie d’estris de finals del segle XX. Objectes, instruments, que jo mateix recordava haver fet servir quan estudiava als anys 90. Un dels últims objectes era una capsa de fusta molt pesada i plena de corc. La vam obrir i per a la nostra sorpresa vam trobar un microscopi òptic monocular molt ben cuidat. El més destacat no va ser el propi objecte, ni la seva manufactura alemanya, ni el fet d’estar tan ben cuidat. El que ens va xocar va ser una etiqueta a l’interior de la capsa. En aquesta etiqueta estaven anotades, a mà, les revisions a què havia estat sotmès. Era un objecte alemany, destinat a l’educació i fabricat l’any 1934. Allò ens va despertar moltes preguntes: Què hi feia aquest objecte en un institut de finals del segle XX? Com hi havia arribat i per quins altres centres havia passat? Per què alemany? En aquest moment vam veure que la nostra feina tocava molt clarament amb la recerca històrica i que, a més, podia ser una història museïtzable.

Qui hi ha darrere del projecte?

Principalment hi ha tres professores de ciències de diferents instituts de Mataró, ja jubilades, que han batallat incansablement per revaloritzar els objectes educatius que s’han emprat per explicar ciències a la ciutat des del segle XVIII, moment en què va arribar la institucionalització de l’ensenyament a Mataró. Són la Mercè Calpe, l’Anna Plarromaní i la Tura Puigvert. Jo entro a formar part d’aquest equip en tant que intentava donar-hi el rerefons més teòric a nivell patrimonial i, sobretot, en el marc de l’exposició on vaig intentar dedicar-me a temes de discurs.

Ara bé, la nostra feina no hauria estat possible sense el conjunt de col·laboracions que ens han arribat: professors i professores en actiu que han buscat objectes als seus centres. N’hi ha que fins i tot els han emprat per crear realment un treball de recerca basat el l’objecte. També hem pogut parlar amb persones vinculades amb l’educació al llarg del segle XX, tant professorat com alumnat. El seu record ha estat enregistrat en vídeo i els seus records es poden veure a Internet, on hem penjat 12 vídeos que permeten aprofundir en aspectes històrics, en els usos i en els contextos d’ensenyament de ciència*.

[*L’enllaç als vídeos és: https://vimeo.com/channels/923825]

Per a l’exposició vam rebre el suport del Departament de Cultura de l’Ajuntament de Mataró, la Conselleria d’Educació de la Generalitat de Catalunya i la Delegació de la Serralada Litoral Central de l’ICHN així com l’assessorament històric de Montserrat Gurrera, especialista en la història de l’educació a Mataró.

Per què decidiu aquest títol?

Vam pensar en aquest títol perquè per a nosaltres tenia dues accepcions molt interessants per al projecte. El terme “ciència” és més que evident. Vam afegir-hi, però, “viscuda” per fer menció a dues coses: d’una banda la idea de viscuda com a sinònim d’experimental i, de l’altra, viscuda com a referència a un fet passat. Volíem reflectir que l’exposició parlava d’objectes de caràcter científic que havien estat utilitzats en el passat per professors i alumnes per experimentar ciència.

En quina mesura l’exposició recull o és només una petita mostra del que heu trobat?

La quantitat d’objectes que vam documentar sobrepassava els 400. De totes mides i materials. L’exposició era una mostra dels 130 objectes que ens semblaven més representatius dels diferents moments que estàvem relatant al discurs expositiu, els més desconeguts o els més informatius com a peça.

Per adonar-se de l’abast real de la quantitat d’objectes que encara podem rastrejar caldria passejar-se pels 12 centres educatius que han aportat materials. La quantitat i conservació dels objectes és molt desigual, la qual cosa ens indica també quins processos han passat els diferents centres. Podem destacar, a tall d’exemple, el Col·legi Salesià amb una extensa col·lecció de materials de física que encara s’empren per a treballs escolars de recuperació i recerca, o el cas del museu de ciències naturals que té el col·legi Maristes Valldemia.

Com es va organitzar l’equip i la distribució de feines?

De manera molt informal. Treballar amb el col·lectiu educatiu d’una manera molt propera en una ciutat com Mataró, on tothom es coneix, et permet moure’t amb relativa velocitat entre els centres. En un principi, visitàvem instituts, demanàvem suport al professorat i en un moment t’indicaven què tenien i t’ho ensenyaven. Tot molt personal i directe. Un ordinador portàtil i un telèfon mòbil era suficient per gestionar una base de dades amb imatges. Amb unes etiquetes de paper registràvem els objectes.

D’altra banda, l’organització per a l’exposició va estar assessorada pel personal del Museu de Mataró i va seguir els processos habituals d’aquest tipus de projectes.

Quins exemples us han servit com a guia de treball?

Un dels primers exemples que vam seguir és el de Maria Gabriela Mayoni, una conservadora i antropòloga argentina que va engegar un projecte de recuperació i restauració de material docent emprat a l’institut més antic de Buenos Aires, el Colegio Nacional de Buenos Aires <http://cnba.uba.ar/mheq/>. Ella ens explicava com, a partir de la documentació d’allò que tenia el centre, era capaç d’explicar la història d’Argentina i quadrar-la amb les relacions que mantenia el país amb països europeus, per exemple. Aquest concepte va lligar de seguida amb el que nosaltres podíem explicar de manera més local.

D’altra banda un altre referent és el projecte que representa Marta Ponti a l’Institut Menéndez i Pelayo de Barcelona <http://institutmenendezypelayo.cat>. Al llarg dels anys i en col·laboració amb els propis alumnes i professors han anat conformant la museïtzació del propi centre. Utilitzen tot el material per explicar la història del centre en el context d’una Barcelona de l’època de la República fins als nostres dies.

I, finalment, cal mencionar la Xarxa d’Escoles Històriques de Barcelona, que està formada per escoles de més de 75 anys < https://sites.google.com/a/xtec.cat/xehbcn/qui-som>.  Es tracta d’un grup de treball format per docents de diferents centres que treballen en xarxa per a la recuperació del llegat patrimonial de l’escola i per la seva utilització en el currículum educatiu dels estudiants del centre.

Heu trobat suports en aquest projecte?

Hem trobat molt suport des de la comunitat educativa, sobretot per part de professorat que hi veu un ús i aplicació que va més enllà del mer emmagatzematge: aprendre a fer recerca de l’ús original d’un objecte, aprendre a restaurar-lo, ser capaços de tornar a fer-los anar. Tot això s’ha fet en major o menor mesura en més d’un centre dels que hem visitat. És relativament fàcil trobar algú que recorda haver vist o que sap on es desa tal aparell i que te’l mostra.

Creus que els docents, les institucions i l’Administració entenen el valor que vosaltres heu donat a aquests objectes, convertint-los en patrimoni?

Una part del professorat sí que ho valora, així com gent que recorda haver utilitzat aquells objectes en la seva època d’estudiant. Un dels principals valors que tenen aquests objectes és la possibilitat de generar un discurs propi i unes mecàniques de recerca que en garanteixen un ús en l’actualitat i això els dóna un valor pràctic que la comunitat educativa reconeix. Per la seva banda, la Universitat sí que hi dóna un cert valor en tant que comunitat educativa amb més o menys llegat patrimonial de característiques similars. I en tercer lloc hi ha institucions de caire cultural que sí hi veuen potencial. En general creiem que, atès el context actual, el patrimoni educatiu és un element a tenir en compte i diverses institucions i col·lectius ja despunten cap a una recuperació i organització.

Ara bé, l’experiència que tenim és que les institucions més administratives no hi veuen cap valor. Cal argumentar una i mil vegades què pretens fer per a què et donin suport. A nivell personal sí que pot haver qui et mostra més o menys estima però principalment per la seva part nostàlgica, no com una aposta estratègica real en formació i cultura.

Share

Parlem amb Rafael Mandressi – Col·loquis “Imatges del Cervell” — SCHCT-IEC‏

Parlem amb Rafael Mandressi (Montevideo, 1966), investigador del CNRS y director adjunto del Centre Alexandre Koyré d’Histoire des Sciences et des Techniques en París, sobre història de l’anatomia i també sobre l’ofici d’historiador en un temps agitat i boirós per a les humanitats.

Reproduïm aquí una conversa informal (entrevista feta per Alfons Zarzoso a finals de febrer de 2016, a la xarxa) que hem mantingut amb Rafael Mandressi a propòsit de la conferència (La mano y el ojo: técnicas de disección, artificios cerebrales e imágenes del cerebro, siglos XVII – XIX) que impartirà demà dijous, 3 de març a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, Barcelona). La xerrada, gratuïta i oberta a tothom, forma part del cicle (Imágenes del Cerebro, coordinat per Fernando Vidal, ICREA-CEHIC/UAB) de col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.

 

 

De nuevo en Barcelona, ciudad que habías visitado en enero de 2009, para participar en un encuentro internacional multidisciplinar sobre el cuerpo, organizado por el CSIC. ¿Qué recuerdos guardas de aquella visita, de la ciudad, de tus colegas?

 

Aquella fue mi segunda visita a Barcelona, donde había estado diez años antes, pero como simple turista. Cuando volví en ocasión del congreso, no sólo recorrí de nuevo la ciudad, sino que pude conocer personalmente a varios colegas que leía desde hace tiempo. Pienso, entre otros, en Pepe Pardo, que en aquella oportunidad me honró con su invitación y que desde entonces me honra con su amistad. Barcelona tiene, por lo demás, al igual que Nápoles o Marsella, algo que, para mí, como montevideano, es extraordinariamente importante: se trata de una gran ciudad de cara al mar. Agrego, por si fuera poco y sin ánimo de herir susceptibilidades futbolísticas, al Barça con el mejor jugador uruguayo de los últimos treinta años, Luisito Suárez.

Esta es, pues, mi tercera visita a Barcelona, donde ahora tengo además a otro viejo amigo como Fernando Vidal, lo cual demuestra, de paso, que entre uruguayos y argentinos no todo está perdido.

 

Tienes también una estrecha relación con los colegas de Madrid, interesados en el estudio del cuerpo y de las emociones. ¿Cómo ves la situación profesional de nuestras jóvenes doctoras en el panorama institucional español?

 

Es cierto, tengo también vínculos estrechos con colegas de Madrid, y he estado allí más de una vez en los últimos años, especialmente gracias a Javier Moscoso. Tu pregunta me recuerda que mis dos viajes más recientes a Madrid fueron para integrar tribunales de tesis doctorales, y que en ambos casos se trataba de jóvenes doctorandas. Si bien no conozco lo suficiente la situación española como para aventurar una opinión, sí me llamó la atención que muchos de los estudiantes con quienes pude conversar tenían proyectado emigrar ni bien terminaran sus doctorados. Está claro que la movilidad internacional de los estudiantes y los jóvenes doctores se ha acrecentado considerablemente, pero junto con ello veo también, estando en París, que ha aumentado la emigración lisa y llana, y no sólo desde España, por cierto.

 

¿Vivimos una situación internacional de franco deterioro de las Humanidades?

 

La situación de las humanidades no es por cierto fácil, y ello responde a mi juicio menos a un contexto de crisis económica, que a transformaciones que se han operado en los sistemas de educación superior e investigación. Los dispositivos de evaluación, de asignación de recursos, de reclutamiento, han sido progresivamente reorganizados en función de criterios que no son los de nuestras disciplinas, y se han visto envueltos, además, en procesos gobernados por una ideología del gerenciamiento que considero globalmente nefasta.

 

Es posible que nuestros jóvenes estudiantes desconozcan tu trayectoria profesional en los ámbitos de la arquitectura, la filosofía y la historia de las ciencias y de la medicina en particular. ¿Dado tu interés en el cuerpo humano y en las prácticas que llevaron a investigar las verdades que su apariencia ocultaba al saber, nos preguntamos en qué medida tu formación ha contribuido a definir tu mirada y a precisar tus objetos de estudio y tus preguntas?

 

Me es bastante difícil responder a esta pregunta, ya que yo mismo no lo tengo del todo claro. En mis trabajos sobre la historia de la anatomía, por ejemplo, mi formación en arquitectura me llevó probablemente a plantearme una serie de preguntas y a formular algunas hipótesis que de otro modo quizá no habría enfocado igual. También jugó en ese caso mi familiaridad con textos de teoría de la arquitectura en la Edad moderna. En cualquier caso, creo en la acumulación intelectual, esto es en la permanencia de materiales, modos de pensar, sensibilidades e incluso un registro de intereses que se van depositando a lo largo del tiempo y de las trayectorias a través de campos diversos, en ocasiones alejados entre sí, que necesariamente operan orientando la reflexión, las más de las veces involuntariamente. En mi trabajo, por lo demás, casi nunca defino a priori objetivos precisos a alcanzar; lo único que realmente cuenta es el interés – resorte eminentemente subjetivo –, y en el resto de la navegación suele mandar la contingencia: hallazgos imprevistos, puertas que al abrirlas conducen a sitios impensados, la irrupción de anomalías que manchan el mapa, y así.

 

El libro La mirada del anatomista. Disecciones e invención del cuerpo en Occidente (original en francés, Paris, 2003; traducido al castellano, México, 2012) es una sólida investigación sobre cómo la mirada del anatomista renacentista inventó el cuerpo humano, una nueva geografía para un pequeño mundo ordenado y jerarquizado, mediante la instauración de la práctica de la disección. ¿En qué medida el desarrollo de ese nuevo artefacto intelectual es una construcción europea? ¿Se manipula y escruta el cadáver de la misma manera en las universidades europeas de época moderna?

 

Intentaré dar respuesta de manera ordenada a tus preguntas. Las disecciones anatómicas, entendidas como una práctica sistemática orientada a la obtención de conocimiento, son en efecto, históricamente hablando, una especificidad europeo-occidental. En cuanto a las diferencias en los modos de proceder, las hay de una universidad a otra, pero son en realidad detalles muy menores.

 

Y, de la misma manera, ¿se representa también aquello que se ve y se manosea de una manera uniforme?

 

Otro tanto ocurre con las imágenes anatómicas, y por cierto con los textos. Si bien la palabra uniformidad tal vez no sea la más apropiada, sí puede hablarse de una unidad al respecto.

 

¿Son la vista –la fidelidad del ojo- y el tacto –la evidencia del fragmento- del anatomista el producto de la nueva objetividad renacentista?

 

Por lo que respecta a la vista y el tacto, es cierto que a partir del siglo XVI se pone un énfasis muy marcado en la percepción sensorial como vía privilegiada de acceso al conocimiento del cuerpo. No obstante, nunca hay que confiar del todo en lo declarativo, en lo programático, y dar por sentado que se traduce cabalmente en las prácticas. Lo más interesante, según creo, no es la adopción real e integral de un método basado en la percepción sensorial, sino, por un lado, las consecuencias que produjo el intento de dar satisfacción a esa prescripción, y por otro los supuestos epistemológicos sobre los que reposa. En otras palabras, considerar que la vista y el tacto ofrecen la “verdad” de las cosas forma parte de una teoría del conocimiento que no va de suyo y que, en su versión extrema, es irrealizable por cuanto el ejercicio de la sensorialidad siempre está informado por un aprendizaje previo. Para observar, es preciso saber qué y cómo observar; de ahí que la “mirada” anatómica se haya constituido en el espacio de articulaciones entre los cuerpos y los textos. La voluntad de ver reorganiza la relación con la palabra escrita, y desde luego no la elimina: es a través de ella que el cuerpo asume su condición inicial de objeto de conocimiento.

 

¿En qué medida el conocimiento anatómico resultante es el producto del concurso de diversos actores, con intereses y formación diferentes, y también de unos públicos heterogéneos?

 

En la práctica anatómica interviene una multiplicidad de actores, entre los cuales hay que incluir no sólo a los profesionales (médicos, cirujanos, estudiantes, entre otros) sino también a los públicos que menciona tu pregunta, así como a quienes participan en la fabricación de los textos de anatomía: artistas, tipógrafos, etc.

 

De otra manera, ¿se produjo una conjunción necesaria, previa, de reconocimiento epistemológico del cuerpo como punto de partida para la creación de aquella nueva “mirada anatómica”?

 

La anatomía, como disciplina, como saber y como práctica social es el resultado del conjunto de transacciones, colaboraciones y circulaciones de esos actores, así como de los objetos materiales que dan soporte a ese conocimiento: los espacios destinados a las disecciones públicas, o las imágenes impresas, a través de las cuales se consolidan ciertos rasgos fundamentales del cuerpo tal como la mirada anatómica lo instituye.

 

Hablemos del cerebro, tema central de la conferencia, de esta semana. ¿Hay un orden o esquema inalterable, desde época medieval, sobre su papel y prioridad en las partes del cuerpo humano?

 

En cuanto al cerebro, su lugar como parte del cuerpo, como “órgano”, se estabiliza relativamente a partir de fines de la Edad Media, aunque al respecto no deja de haber disidencias y debates, hasta cierto punto marginales, empero, en los dos primeros siglos de la Edad Moderna.

 

¿Se busca y se halla en la disección del cerebro la morfología del alma, de la consciencia, de la comprensión del mundo visible? ¿Se llega a representar el sentido común o la imaginación?

 

En la exploración anatómica del cerebro la búsqueda de la sede del alma aparece más tardíamente, entre otras cosas porque los asuntos del alma exceden las competencias de médicos y anatomistas, que se ocupan más bien de dar cuenta de los “órganos de los sentidos”. Sí se discurre, en materia de localizaciones, acerca de las facultades: sentido común, imaginación entendimiento, memoria, pero sus representaciones gráficas consisten, fundamentalmente, en la reproducción de los esquemas y diagramas cuya forma clásica se configura en la Edad Media. Me interesa en particular, y es uno de los puntos que voy a abordar en mi conferencia, la relación entre las técnicas concretas, los gestos, los dispositivos materiales, los métodos de disección del cerebro, y los objetos de conocimiento resultantes. Existe un circuito entre un orden del pensamiento y un orden de la materialidad en el que uno y otro se alimentan y se influencian recíprocamente.

 

Buena parte de tu investigación está fundamentada en elementos patrimoniales: espacios de ciencia y objetos e instrumentos médicos. En los últimos tiempos, algunas instituciones francesas representativas–la BiuSanté, antes llamada Bibliothèque interuniversitaire de médecine, de la Université Paris Descartes (III/2015); el Musée Dupuytren de la Facultad de Medicina de la UPMC Sorbonne Universités (II/2016)- se han visto amenazadas por despidos masivos e incluso por el cierre. ¿Cómo te explicas esto? ¿Se limita todo a una mera cuestión de balance económico? Aquí, la cultura, en general, es la primera en pagar los recortes. ¿Qué consecuencias pueden tener estas políticas para afrontar el ejercicio del historiador y su responsabilidad ante la sociedad?

 

Se trata de situaciones penosas, que se explican en parte por recortes presupuestales, pero no obedecen únicamente a razones de tipo económico. Creo que hay también un déficit en la atribución de un estatuto cultural a esas instituciones y colecciones. Un déficit de sentido, por lo tanto, y en consecuencia de valor tanto intelectual como social. Nosotros, investigadores, universitarios, usuarios, en suma, tenemos responsabilidad en ello, porque en buena medida esa producción de sentido nos compete, y solemos limitarnos a protestar ante los hechos consumados en lugar de contribuir a volverlos impensables. En todo caso, los lugares donde se deciden las cosas están lamentablemente poblados de gente cada vez más obtusa.

 

En lengua catalana utilizamos la palabra “lletraferit” para referirnos al amante del cultivo de las letras. Además de toda tu producción como historiador, también te interesan otros géneros literarios, como el teatro y la novela. “Siempre París” ha sido tu primera novela, premiada con el Onetti uruguayo (2013). ¿Cómo consigues trabajar en tan diferentes registros? ¿Has tenido una respuesta favorable ante públicos inesperados?

 

En realidad, escribo ficción desde siempre, y seguir haciéndolo me procura, entre otras cosas, un contacto particular con mi propio idioma que la escritura académica no satisface. Ese contacto se ha vuelto todavía más importante desde que resido en París, naturalmente. La lengua de la ficción yace en la carne, y la mía es de Montevideo, sin que la geografía o el tiempo puedan alterar eso.

 

Por otra parte, visitas una ciudad, Barcelona, donde el tango, sus letras, sus melodías, la seducción de su baile, triunfó, tras la primera guerra mundial, y sobrevivió a la oscuridad del franquismo. En “Siempre París”, la busca de la partitura perdida de un tango sirve como eje para trazar historias humanas transatlánticas y mediterráneas, en el corto siglo XX.  ¿Te ha inspirado tu conocimiento de la historia, de la circulación y adaptación de objetos e ideas, de conocimiento, en diferentes lugares y por diferentes actores? ¿Estableces diálogos entre tus géneros de trabajo, entre tus objetos de estudio, entre el pasado y el presente?

 

El tango también, como la lengua, lo llevo en la intimidad de mi historia personal y si forma parte del tejido de mi novela es porque remite a un mundo con cuyas referencias y sustancia me siento más que cómodo. Conozco bien la historia del tango, por lo demás, y algún día escribiré un libro sobre los mismos temas y episodios a los que se alude en la novela, pero en clave histórica.

Share

Amour (Michael Haneke)

Cine Fòrum: Fascinació, por i substitucions tecnològiques

Amour (Michael Haneke)

En relació amb l’àmbit de l’exposició « La vida en els límits »

 

Sessió inclosa en el cicle de cine fòrum ‘Fascinació, por i substitucions tecnològiques’, organitzat amb motiu de l’exposició “+HUMANS: el futur de la nostra espècie”. En aquest cicle es projecten fragments seleccionats de la cinta per debatre’n, a posteriori, certs aspectes d’aquesta. Es recomana visionar la pel·lícula abans d’assistir a la sessió. Al catàleg de Filmin podeu veure el film sencer: Feu clic aquí per poder-hi accedir.

Amour (Michael Haneke, 2012, 127’)

Sinopsi:

Als seus 80 anys, George i Anne són una parella culta i educada. Tots dos professors de música clàssica retirats, tenen una filla, també música, que viu a l’estranger amb la seva família. Un dia Anne té un infart i queda paralitzada de mig cos. A partir d’aquest moment es posarà a prova l’amor que senten l’un per l’altre.

Altres pel·lícules disponibles al catàleg Filmin en relació amb l’àmbit de l’exposició « La vida en els límits»

The Man Who Could Cheat Death (El hombre que podía engañar a la muerte, Terence Fisher, 1959)

Tras el cristal (Agustí Villaronga, 1987)

The Final Cut (La memoria de los muertos, Omar Naïm, 2004)

The Man from Earth (El hombre de la Tierra, Richard Schenkman, 2007)

Looper (Rian Johnson, 2012)

Pixel theory (diversos directors, 2015)

Share