Coordinadors: Ned Somerville (CEHIC) i Miquel Carandell (Històries de Ciència).

Resum:

Com a resultat de la desindustrialització progressiva de la ciutat, Barcelona s’ha anat trobant, en les últimes dècades, amb un important patrimoni industrial. Aquesta herència del passat fabril de barris com el Poble Nou o Sants s’ha anat adaptant a múltiples nous usos i, en alguns casos, també s’ha museïtzat o condicionat per ser visitada. Ara bé, aquestes restes arquitectòniques industrials poden tenir diferents significats depenent des de quin punt de vista ens les mirem. Així, mentre pels arquitectes i enginyers algunes d’aquestes antigues fàbriques són joies artístiques, estètiques i tècniques, pels extreballadors i veïns són un símbol, una icona, del seu passat, de les seves lluites i reivindicacions. Mentre pels historiadors són un tros tangible d’un període que necessita ser contextualitzat i explicat amb totes les seves complexitats, per l’administració de la ciutat són sovint una legitimació de la seva feina als barris. En aquest cicle ens proposem reflexionar sobre aquestes múltiples maneres d’aproximar-se al patrimoni industrial de la ciutat i de com aquestes diferents visions han de quedar plasmades en les formes en què aquest patrimoni es presenta a la ciutadania. Per tal de dur a terme aquest objectiu plantegem un cicle de tres sessions que, en lloc de celebrar-se en una sala ordinària a l’Institut d’Estudis Catalans, es celebrarien a tres espais industrials sobre els quals volem reflexionar. El primer d’aquests espais seria l’anomenada Casa Parés, un antic taller de foneria inaugurat l’any 1875 al barri de Sant Pere, al bell mig de la Ciutat Vella de Barcelona, que conserva el mateix aspecte que el dia que va ser inaugurat. Guiats pel José Puerta, que és propietari, i va ser treballador de la casa fins a l’any 2007, veure’m que significa aquest passat per algú tan proper a ell. El segon espai seria la Torre de les Aigües del Besòs, construïda l’any 1882, en funcionament fins l’any 1993 i restaurada i oberta al públic recentment. Aquí Jordi Fossas, de l’Arxiu Històric del Poble Nou (AHPN) ens explicarà la història de la Torre i la gestió de la seva restauració. El tercer col·loqui es durà a terme a l’espai anomenat Olivia Artés, una antiga fàbrica al Poble Nou que avui allotja un petit museu que pertany al Museu d’Història de Barcelona (MUBHA). Allà, el tercer ponent (pendent de confirmació), ens explicarà les seves visions respecte a la gestió del patrimoni industrial de la ciutat. Tots els col·loquis-visites aniran acompanyades per una introducció i una reflexió final per part dels coordinadors del cicle per tal de lligar les idees de les diferents sessions i plantejar debat als assistents.

Sessions dins el cicle: 3

José Puerta, “Una Visita a la Casa Parés”, Casa Parés, carrer Canals i Martorell, 11/05/2017

Jordi Fossas “La Torre de les Aigües del Besòs”, Plaça Ramon Calsina, 25/05/2017

Ponent pendent de confirmació, “La gestió del patrimoni industrial de Barcelona”, lloc pendent de confirmació, 01/06/201

Ponents:

José Puerta (Casa Parés): Propietari i últim treballador de la foneria Casa Parés, ens explicarà les seves vivències com a treballador d’aquesta fàbrica així com les seves experiències en la gestió dels problemes sorgits al voltant de la seva museïtzació.

Jordi Fossas Bonjoch (Arxiu Històric del Poble Nou): Arquitecte per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i des de l’any 1996 membre de l’Arxiu Històric del Poblenou (AHPN), del que es President des de l’any 1999 i forma part del consell redactor de la revista de divulgació històrica “Icària. Papers de l’Arxiu Històric del Poblenou”. Entre els anys 2001-2004 va ser membre del Consell Assessor de l’Arxiu Municipal del districte de Sant Martí de Provençals de Barcelona. Coautor de les següents publicacions: “Poblenou més de 150 anys d’història”, “Enciclopèdia. El Poblenou en 135 veus”. “Fet al Poblenou”, “L’Abans del Poblenou” i “El Cementiri del Poblenou”.

Com a resultat de la desindustrialització progressiva de la ciutat, Barcelona s’ha anat trobant, en les  últimes dècades, amb un important patrimoni industrial. Aquesta herència del passat fabril de barris com el Poble Nou o Sants s’ha anat adaptant a múltiples nous usos i, en alguns casos, també s’ha museïtzat o condicionat per ser visitada. Ara bé, aquestes restes arquitectòniques industrials poden tenir diferents significats depenent des de quin punt de vista ens les mirem. Així, mentre  els arquitectes i enginyers algunes d’aquestes antigues fàbriques són joies artístiques, estètiques i tècniques, pels ex treballadors i veïns són un símbol, una icona, del seu passat, de les seves lluites i reivindicacions. Mentre pels historiadors són un tros tangible d’un període que necessita ser contextualitzat i explicat amb totes les seves complexitats, per l’administració de la ciutat són sovint una legitimació de la seva feina als barris. En aquest cicle ens proposem reflexionar sobre aquestes múltiples maneres d’aproximar-se al patrimoni industrial de la ciutat i de com aquestes diferents visions han de quedar plasmades en les formes en què aquest patrimoni es presenta a la ciutadania. Per tal de dur a terme aquest objectiu plantegem un cicle de tres sessions que, en lloc de celebrar- se en una sala ordinària a l’Institut d’Estudis Catalans, es celebrarien a tres espais industrials sobre els quals volem reflexionar.

La primera visita es durà a terme l’11 de maig a la Casa Parés. (c/ Canals i Martorell)

És possible trobar una foneria de plom i estany al bell mig de Barcelona? Tot i que molta gent pot pensar que no, al cor de Ciutat Vella, al barri de Sant Pere encara podem visitar-ne una: la Casa Parés, fundada el 1875.

Entrar en aquest establiment, que va tancar el 2007 tornar al passat; tot es manté igual que anys enrere. Tot i que les tècniques s’havien anat modernitzant amb les dècades, l’esperit artesanal seguia del tot vigent. El cor de la fàbrica, que consistia en una laminadora importada d’alemanya en vaixell de vapor el 1896, seguia en ple funcionament en el moment del tancament, i se la podrà observar durant la visita, ja que segueix en el mateix lloc intacta.

La propietària abans del tancament, besnéta del fundador, Maria Mercè Parés, presumia amb orgull que la màquina no s’havia espatllat mai. El producte final, el paper d’estany, té encara múltiples usos, des d’industrials a petits objectes de decoració. A la imatge podem observar petites xapes de publicitat que feien per altres empreses catalanes. La fàbrica va tenir clientela fins a  l’últim moment; no els faltava pas la feina.

El tancament, forçat a causa d’un canvi legislatiu sobre la maquinària industrial al centre de Barcelona, va entristir molt la família. Aquesta, doncs, vol preservar el record intacte de la foneria, i va donar suport al procés de museïtzació la fàbrica. Afortunadament, aquest desig s’està portant a terme, ja que hi ha hagut iniciatives des de diverses institucions per fer-ho.  Tot i així, és important seguir donant suport a aquest projecte, ja que seria una pèrdua de valor incalculable per a la ciutat perdre aquests petits racons.

Guiats pel José Puerta, que és propietari, i va ser treballador de la casa fins al moment del seu tancament,  veure’m que significa aquest passat per algú tan proper com ell. Ens explicarà múltiples vivències personals així com les seves experiències en la gestió dels problemes sorgits al voltat de la seva museïtzació.

La segona visita, tindrà lloc a La Torre de les Aigües del Besós el 25 de maig. (Pl. Ramon Calsina)

La Torre de les Aigües del Besòs va néixer resultat del projecte d’obtenció d’aigua potable que va impulsar l’industrial barceloní Xavier Camps amb la col·laboració de l’arquitecte Pere Falqués.  S’alça com una fita ben visible en el paisatge de Barcelona. La seva trajectòria en fa un element patrimonial singular vinculat, primer, a la història de la competència per assegurar el proveïment d’aigua de boca a la ciutat i, posteriorment, a la història del complex metal·lúrgic de Can Girona, que a mitjan segle XX es va convertir en la Macosa.

Malauradament, tot i que la Companyia havia realitzat un acurat estudi sobre la qualitat de l’aigua, la proximitat del mar i l’efecte de succió que exercien les bombes van propiciar una elevació de l’índex de salinitat que aviat va encendre les alarmes i generar dubtes sobre la viabilitat futura de la instal·lació. Aquesta situació va dur el 1888 a la fallida de la companyia, sis anys més tard de la seva inauguració.

Anys més tard va ser adquirida per la Sociedad General de Aguas de Barcelona, i anys més tard la foneria Can Girona, que més tard es va convertir en Macosa,  va orientar el sistema de la Torre del Besòs al proveïment d’aigua industrial; se servien de l’aigua per refredar els seus dos trens de laminació.

Després de molts anys de funcionament amb normalitat, el 1991 Macosa va passar a ser part d’una altra empresa, traslladant-se la producció a Santa Perpètua de Mogoda. Després dels Jocs Olímpics i amb molta polèmica, la fàbrica fou desmantellada i per un temps la Torre de les Aigües va quedar com a únic element construït enmig d’un gran buit urbà.

Els antics treballadors de Macosa més les entitats culturals i veïnals van tenir un paper clau a l’hora d’impulsar-ne la rehabilitació i d’implicar-hi tant l’administració municipal com Aigües de Barcelona, que va assumir la seva restauració i rehabilitació.

El conjunt de la Torre de les Aigües del Besòs representa una singularitat dins el patrimoni industrial del Poblenou i del conjunt de la ciutat de Barcelona.

La visita serà a càrrec de Jordi Fossas Bonjoch Arquitecte per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i des de l’any 1996 membre de l’Arxiu Històric del Poblenou.

La tercera visita serà la fàbrica Olivia Artés. (C/ d’Espronceda)

La fàbrica Oliva Artés era una de les moltes indústries que al llarg del segle XIX es van instal·lar al Poblenou. Des que es va fundar el 1888 s’hi van fabricar i reparar tot tipus de maquinària, i com tantes altres fàbriques de la zona, va tancar a finals del segle XX. L’edifici, però, va quedar en peus i el 2003 el va comprar l’Ajuntament de Barcelona. La fàbrica és ara en un lloc privilegiat, enmig del Parc Central del Poblenou.

Gràcies a múltiples col·lectius i associacions que reclamaven cuidar i salvaguardar el patrimoni industrial i el passat obrer de la ciutat, aquesta fàbrica s’ha pogut salvar el procés de gentrificació que a Barcelona ha fet que l’existència d’alguns edificis com aquest perilli.

EL 2010 l’equip BAAS va guanyar el concurs per fer d’aquest bell edifici la nova seu del Museu d’Història de la Ciutat, intentant deixar el màxim espai intacte. En l’actualitat, les exposicions que s’hi fan es dediquen a divulgar la història contemporània de la ciutat, el seu passat industrial i els moviments obrers. El MUHBA està fent una important tasca de recuperació patrimonial i d’extensió del seu discurs museogràfic, que a poc a poc permet ampliar el coneixement històric de l’evolució de la capital. En aquest sentit, l’Oliva Artés pot resultar una peça clau.

S’espera que l’experiència de la rehabilitació de l’Oliva Artés sigui vista com un bon exemple, ja que aquest mateix esquema es podria utilitzar en el cas d’altres fàbriques abandonades que podrien reutilitzar-se provisionalment per a usos culturals, veïnals o socials.

La visita serà guiada per Joan Roca, director del museu d’Història de la ciutat de Barcelona, MUHBA.

Recordem,

José Puerta, “Una Visita a la Casa Parés”, Casa Parés, carrer Canals i Martorell, 11/05/2017

Jordi Fossas “La Torre de les Aigües del Besòs”, Plaça Ramon Calsina, 25/05/2017

Joan Rova, “La gestió del patrimoni industrial de Barcelona”, Oliva Artés 01/06/201

El proper 6 de juny es presentarà a l’IEC el llibre “Simón de Rojas Clemente”, de Fernando Martín Pol, publicat per Ediciones de la Universidad de Valencia.

El llibre està basat en la tesi del mateix autor sobre la biografia del naturalista espanyol Simón de Rojas Clemente Rubio.

El presentarà el catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona Horacio Capel.

Hi esteu tots convidats

International workshop

Centre d’Història de la Ciència (CEHIC)

Mòdul de Recerca de Ciències (MRC),
Carrer de Can Magrans

Univeristat Autònoma de Barcelona (UAB)

Barcelona, 8-9 de June 2017

Thursday, 8 June 2017

CEHIC, Seminar room, L3-05

10:00: Agustí Nieto-Galan (CEHIC, UAB): “Introduction: how to write an ‘environmental’ history of science”

10:30: Marco Armiero (Royal Institute of Technology, Stockholm): “Seeing Like a Protester: Nature, Power, and Environmental Struggles”

11:45: Coffee break

12:15: Case Studies:

Santiago Gorostiza (ICTA, UAB): “Beyond ‘Socially Constructed’ Disasters: Re-politicizing the Debate on Large Dams”

Marta Pujadas (ICTA, UAB): “La història de l’Electroquímica de Flix. Qui pagarà els seus deutes socioambientals?”

13:30: Lunch (Restaurant de Ciències)

15:30: Ximo Guillem /José Ramón Bertomeu-Sánchez (Universitat de València): “Following Poisons through Society (1800-2000) : Current trends and narratives”

16:45 Coffee break

17:15: Case Studies:

Mar Grau, (ICTA, UAB)”Prudent peasantries: multilevel adaptation to drought during the early modern period (NE Spain, 1600-1715)”

Judit Gil-Farrero (CEHIC, UAB), “La protecció de la natura a Catalunya: Del Franquisme a la Transició democràtica”

Workshop dinner (Barcelona, city centre)

Friday, 9 June 2017

CEHIC, Seminar room, L3-05

10:00: Fernando Vidal (ICREA, CEHIC): “Endangerment, Biodiversity and Culture”

 11:15: Coffee break

 11:45: Stefania Barca (Universidade de Coimbra), “The Anthropocene as meta-scientific narrative, and the alternate pasts of environmental history”

13:00 Joan Martínez-Alier (ICTA-UAB): “Concluding remarks”

General discussion

14:00: Lunch (end of the workshop)

Coordinadors: Carlos Tabernero (CEHIC) i Pasqual Bernat (SCHCT-CEHIC)

Resum:

El patrimoni no existeix. L’arqueòloga Laurajane Smith, en el seu llibre Uses of heritage (2006, p.11) al·ludeix a una consideració del concepte de patrimoni que va més enllà de la seva definició legal com a col·leccions d’objectes o espais, o de discursos i pràctiques. Amb l’excusa del centenari de la primera Llei de Parcs Nacionals espanyola (1916), aquest cicle proposa una reflexió sobre el patrimoni natural entès com un conjunt de processos multidimensionals, situats geogràfica i històricament, que condueixen precisament a aquesta definició, així com les conseqüències que d’aquestes es deriven.

Així, les xerrades que es presenten aborden, amb d’estudis de cas concrets i consideracions més teòriques, la conjunció i col·lisió de molt diferents actors i espais socials, polítics, econòmics, acadèmics, conservacionistes i mediàtics en relació amb els processos de construcció de idees sobre patrimoni natural i les seves implicacions pràctiques a molt diferents nivells, particularment a Espanya, des de finals del segle XIX i al llarg del segle XX.

1. Un arca de Noé en el Parc de la Ciutadella? El zoològic de Barcelona i la història natural aplicada de Francesc Darder

Oliver Hochadel (IMF-CSIC)

Data: 17 Gener 2017

La idea de la fundació del Jardí Zoològic de Barcelona en 1892 va ser l’aclimatació d’espècies exòtiques. El seu director Francesc Darder perseguia una història natural aplicada en la qual la cria servia purament finalitats econòmiques. Al mateix temps Darder va ser secretari de la “Societat Protectora d’Animals i Plantes de Barcelona”. La xerrada explorarà aquesta aparent contradicció entre l’explotació merament utilitarista dels animals i els inicis de la seva protecció.

2. Ciències naturals, mitjans, patrimoni i modernització: el Parc Nacional de Doñana en El Hombre y la Tierra (Félix Rodríguez de la Fuente, 1979)

Mònica Alcalá Lorente (CEHIC-UAB)

Data: 14 Febrer 2017

Cap a la fi de la dècada dels setanta, Televisión Española va emetre un conjunt de quatre documentals dedicats al Parc Nacional de Doñana de la sèrie dirigida i presentada per Félix Rodríguez de la Fuente, ‘El Hombre y la Tierra’. A través del relat del cicle vital del Parc – cada documental es corresponia amb una estació de l’any – i amb una curosa representació tant de la natura com de les ciències naturals, aquests capítols constituïren la celebració d’un èxit en la lluita per la conservació del patrimoni natural. En aquest treball analitzarem com en un context històric i polític particularment complex de la història espanyola contemporània, Rodríguez de la Fuente estableix la sensibilitat cap a la natura i la protecció del patrimoni natural, articulada en l’estudi de les ciències naturals, com una peça clau per a la modernització del país.

3. Patrimoni natural en el post-franquisme. L’emergència dels Parcs Naturals a Catalunya (1975-1990s)

Judit Gil Farrero (CEHIC-UAB)

Data: 2 de Maig de 2017

Als anys setanta a Catalunya comença un canvi en la percepció que la població té sobre la natura, que passa de ser una fot de matèria primera o superfície edificable a ser vista d’una manera més àmplia com a patrimoni natural a conservar. A mitjans d’aquella dècada comencen a aparèixer moviments populars locals i regionals per a la conservació de la natura els principals objectius dels quals són la divulgació dels valors naturals de determinades zones i la seva protecció. En aquesta tasca reben el recolzament de la comunitat científica, nacional i internacional, i la cobertura i complicitat dels mitjans de comunicació, que permeten que els conflictes es donin a conèixer entre el gran públic. Aquest canvi de percepció també queda plasmat més endavant en lleis que defineixen i desenvolupen nous models de protecció de la natura.

Lloc: Associació Astronòmica d’Osona (AAO). Vic

Hora: Atenció, aquests col·loquis tindran lloc de 20 a 21h els dies assenyalats.

Coordinador: Àlvar Martínez Vidal (IHMC-UV)

Resum:

Al llarg del segle XIX el debat sobre la diversitat racial dels éssers humans s’accentuà en la mesura que les idees evolucionistes es consolidaven com un dels fonaments més sòlids del pensament biològic (Desmond & Moore, 2009). La idea d’una multiplicitat originària de races humanes que haurien evolucionat de manera separada des de temps remots rivalitzava amb el relat bíblic d’una sola progènie humana: la descendència d’Adam i Eva. L’esclavitud, practicada per les potències europees tradicionalment, i en definitiva l’expansió imperial europea contemporània trobava ara una nova legitimació social basada en la transmissió dels caràcters racials per mitjà de l’herència. Però, quins serien els factors determinants d’aquesta diversitat? Els factors geogràfics i climàtics –temperatura, estacionalitat, altura sobre el nivell del mar, proximitat a la costa, temperatura, fauna i flora, hàbitat, alimentació, etc.–, podrien explicar les diferències associades a la raça: color de la pell, mides cranials, constitució corporal, mentalitat, costums, capacitat intel·lectual, etc. En paral·lel al moviment eugenèsic, o en franca confluència, la geografia humana tindria un paper decisiu en la justificació de la pretesa superioritat de la raça blanca i, en el cas alemany, de les polítiques racistes del III Reich.

Número de sessions dins el cicle: 2

Consuelo Naranjo (Instituto de Historia-CCHS, CSIC, Madrid). “Discursos identitarios y raciales en la Cuba del siglo XIX” 11/01/2017, IHMC, València.

Wolfgang Kophamel (Col·legi Alemany, València) “Raza y geografía antes, durante y después del III Reich: el caso del alemán Franz Termer (1894-1968)”. 25/01/2017, IHMC, València.

Ponents:

Consuelo Naranjo és professora d’investigació del CSIC i, en l’actualitat, directora de l’Instituto de Historia del Centro de Ciencias Humanas y Sociales (Madrid). Investigadora principal de la Red de Excelencia de Estudios sobre esclavitud y raza en Iberoamérica y el Caribe, dirigeix el projecte “El espacio antillano: génesis, circulación y redistribución de individuos, mercancías, ideas, saberes y modelos (siglos XVIII-XXI), del MINECO (2016-2018)”. Entre sus numerosos libros, cabe destacar ahora Medicina y racismo en Cuba y Racismo e inmigración en Cuba en el siglo XIX.

Wolfgang Kophamel és doctor en ciències polítiques, àrea de política internacional, per la Universitat Lliure de Berlín (Frei Universität Berlin). La seua tesi doctoral versà sobre la integració espanyola en l’OTAN. Des del 1992 treballa com a professor d’història i ciències polítiques del Col·legi Alemany de València. Anteriorment, fou funcionari de carrera del Servei Meteorològic d’Alemanya.

És la segona part del cicle de tres sessions, realitzat el 2015-16, sota el mateix títol.

Coordinador: Ramon Barnadas Rodríguez

Resum:

Donar una visió general sobre les relacions entre la fotografia, els fotògrafs, la ciència i els científics, a partir de diversos exemples.

Innocent Paulí i Galceran (1854-1921): visió d’una figura polifacètica

A càrrec de Salvador Tió.

Paulí és conegut principalment per la seva col·laboració amb Jaume Ferran en el desenvolupament de la vacuna contra el còlera i la seva aplicació durant l’epidèmia de València el 1885. Però la seva faceta com a pioner, expert electricista i cronista de les primeres instal·lacions d’enllumenat elèctric que es van fer a l’Estat espanyol, és completament desconeguda. Tampoc es coneix que va ser un dels iniciadors i una autoritat en els inicis de la bacteriologia, ni la seva pràctica de la fotografia, essent un divulgador d’aquesta tècnica, i introductor -amb Ferran- del procediment al gelatino-bromur, a més de fabricant de plaques fotogràfiques.

Clarobscurs de la invenció de la fotografia en color

A càrrec de Ramon Barnadas.

La concessió del Nobel de Física l’any 1908 a Gabriel Lippmann “pel seu mètode de reproducció fotogràfica dels colors basat en el fenomen de la interferència” mostra la rellevància del tema en determinats ambients. Les primeres fotos en color daten del segle XIX, però no serà fins el 1907 que el germans Lumière comercialitzaran un sistema pràctic per obtenir-les. Les bases científiques es van desenvolupar prèviament durant uns 200 anys, i a principis del segle XX es va produir una cursa per aplicar-les que va originar algunes patents de dubtosa fiabilitat i originalitat.

La ciència a través de la càmera d’Emili Godes (1895-1970)

A càrrec de Laia Foix.

S’aporten noves dades sobre la fotografia d’Emili Godes en l’àmbit científic, que abasta branques com la biologia, la zoologia, la botànica, l’agricultura, l’antropologia i la medicina. Va excel·lir en la fotografia d’aproximació, la fotomacrografia i la fotomicrografia. Va col·laborar amb l’Escola Superior d’Agricultura (director de fotografia de la revista Arxius), l’Institut d’Investigacions Pesqueres, el jardí botànic Marimurtra de Blanes, així com les càtedres de Zoologia i Antropologia física de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. Va fer reportatges fotogràfics i filmacions de pel·lícules científiques pels doctors Puigvert (urologia), Muntaner (cirurgia estètica), Miquel, Anguera (cardiologia) i Valentin.

Número de sessions dins el cicle: 3

Salvador Tió, “Innocent Paulí i Galceran (1854-1921): visió d’una figura polifacètica”, 12/01/2017, IEC, Barcelona

Ramon Barnadas “Clarobscurs de la invenció de la fotografia en color”, 16/03/2017, IEC, Barcelona

Laia Foix, “La ciència a través de la càmera d’Emili Godes (1895-1970)”, 06/04/2017, IEC, Barcelona

Ponents:

Salvador Tió (SCHCT)

Llicenciat en Ciències Químiques per la UB, és un estudiós de la fotografia antiga. Iniciador, el 1981, dels primers tallers sobre procediments antics en fotografia a l´escola IDEP de Barcelona. Autor d’articles, llibres i capítols com “Procedimientos alternativos en fotografía” (1988) dins Foto-Diseño; “Desarrollo de la técnica 1839-1935”dins PhotoVisión (1985), en motiu del 50è aniversari del naixement de la pel·lícula Kodachrome; Ferran i Paulí: “La Instantaneidad en Fotografía” (2007); i d’Innocent Paulí i Galceran (1854-1921). Visió d’una figura polifacètica (2012). Membre de Fotoconnexió.

Ramon Barnadas (SCHCT)

Doctor en Ciències Químiques i fotògraf (Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya). És professor de la Facultat de Medicina de UAB i difusor de la fotografia històrica. En aquest sentit, ha comissariat diverses exposicions (Museu d’Història de Catalunya), editat una col·lecció de llibres (Enfocant el passat, Prames SA) i escrit articles en revistes i llibres. Ha impartit seminaris sobre fotografia al màster i grau de fotografia a la UPC. Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives. Va ser el darrer director de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya (2000-2012). Membre de Fotoconnexió.

Laia Foix

Graduada en Informació i Documentació per la UB, i postgraduada en Gestió, Preservació i Difusió d’Arxius Fotogràfics per l’ESAGED-UAB. Des de l’any 1997 coordina el Departament de Documentació i Investigació de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Membre de grups de treball i recerca sobre patrimoni fotogràfic, professora en cursos i seminaris sobre gestió d’arxius fotogràfics. Autora d’articles com: “Los servicios al usuario en los archivos fotográficos patrimoniales de Cataluña”, J. Alonso, L. Foix, dins Métodos de Información (2015). Membre de Fotoconnexió.

Coordinadors:

Alfons Zarzoso (MHMC) & Pepe Pardo (IMF-CSIC).

Cicle coordinat en col·laboració amb el Museu d’Història de la Medicina de Catalunya i la Institució Milà i Fontanals (CSIC).

Resum:

Una nova edició del cicle de col·loquis dedicats a reflexionar sobre el patrimoni científic, els significats de la materialitat en ciència i el potencial evocador i explicatiu de la cultura material de la ciència.

El cicle planteja quatre sessions centrades en objectes que, malgrat haver estat emprats com a patrimoni científic, presenten línies poc definides, atesa la seva procedència, els seus usos i els règims d’exhibició als quals van ser sotmesos.

En aquesta edició volem fixar la mirada en la creació d’objectes científics. Ens interessa saber com es creen determinats objectes, qui els fomenta i com s’executen, quins usos tenen i com circulen i, aleshores, com es transformen i creen nous significats per part de nous públics.

A les sessions que proposem, farem una mirada cap a dos tipus d’objectes: els derivats de determinades pràctiques mèdiques de la segona meitat del segle XIX i els definits com a part d’una política d’expansió colonial.

En el trànsit cap a l’estabilització com a objectes de ciència, i després cap a l’adquisició de nous significats, interessa veure quins són els espais de creació i producció de significats (hospital, colònia) i també les formes de presentació i exhibició pública o privada, espectacular o discreta (museus, escoles).

La selecció dels convidats mostra, d’altra banda, que la història de la ciència es pot veure enriquida per altres perspectives i metodologies historiogràfiques com ara la història de l’art, la història de les emocions i l’antropologia o etnografia històriques.

Número de col·loquis dins del cicle: 3

Alba del Pozo (Leeds, Institut Cervantes) i Maribel Morente (UCM), Presentació del monogràfic “Models Anatòmics” de Dynamis 2016. 20/12/2016, IEC, Barcelona.

Luis Ángel Sánchez (UCM), “Exhibiciones etnológicas vivas en las exposiciones universales, coloniales, misionales y comerciales españolas”. 23/02/2017, IEC, Barcelona (Atenció: aquesta sessió començarà a les 18h.)

Michael Sappol (National Library of Medicine, Bethesda, WA, EUA), “Anatomy’s photography: objectivity, showmanship and the reinvention of the anatomical image, 1860-1950”. 23/03/2017, IEC, Barcelona.

Ponents:

Alba del Pozo (Leeds, Instituto Cervantes) És doctora en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (2013), màster en Literatura Comparada (2009) i llicenciada en Filologia Hispànica (2008) per la Universitat Autònoma de Barcelona. És investigadora postdoctoral del Centre Dona i Literatura. Gènere, sexualitats, crítica de la cultura des de 2014 i professora de l’Instituto Cervantes a Leeds des de 2015. Especialitzada en literatura i cultura espanyola del canvi de segle XIX-XX, des d’una perspectiva vinculada als estudis de gènere, els estudis culturals i la història de la ciència, treballant especialment qüestions relacionades amb la construcció cultural de la malaltia i els discursos científics. Ha coeditat el número monogràfic “Literatura Comparada i Estudis Culturals” a 452F (2010), el volum La piel en la palestra: estudios corporales II (2011) i ha publicat recentment una edició de la novel·la Pityusa (2014 [1907]) de José María Llanas Aguilaniedo. En els últims anys, ha publicat articles sobre diverses qüestions relacionades amb la cultura del tombant de segle a Dynamis, Journal of Spanish Cultural Studies, Bulletin of Hispanic Studies o Neophilologus, entre d’altres. Ha participat en congressos internacionals a Mèxic, Bèlgica o Regne Unit, a més d’haver estat investigadora visitant en la Université Paris 3 (França) i en la University of Leeds (Anglaterra). Actualment es troba preparant una monografia sobre les representacions de la malaltia i el gènere en literatura espanyola del tombant de segle XIX-XX.

Maribel Morente (Universidad Complutense de Madrid) És professora associada d’Història de la Infermeria a la Universidad Complutense de Madrid. És doctora en Història amb una recerca sobre imatge i cultura de la malaltia a l’Europa medieval. Ha publicat articles a diferents revistes d’història de la ciència espanyoles sobre els usos de les imatges en medicina medieva i moderna. També sobre la cultura material dels col·legis de cirurgia de l’Espanya de finals del segle XVIII i principis del segle XIX. Ha participat en activitats educatives i expositives amb les col·leccions mèdiques de la Complutense i en projectes de comunicació art-ciència de la FECYT. Forma part del projecte de recerca HAR2015-64313-P “Del Gabinete de Maravillas al Museo Anatómico Popular: regímenes de exhibición y cultura material de la medicina”.

Luis Ángel Sánchez Gómez (Universidad Complutense de Madrid). Professor del Departament de Prehistòria de la Facultat de Història de la Universidad Complutense de Madrid. Ha treballat de manera extensa la seva disciplina en els àmbits de la història de l’imperialisme i de la història de les exposicions, en especial les colonials i les de les missions religioses. Autor prolífic, entre d’altres treballs dels llibres: Un imperio en la vitrina: el colonialismo español en el Pacífico y la Exposición de Filipinas de 1887. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2003 i Dominación, fe y espectáculo: las exposiciones misionales y coloniales en la era del imperialismo moderno (1851-1898). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2013.

Michael Sappol (National Institutes of Health) Historiador a la History of Medicine Division de la National Library of Medicine i en l’actualitat Fellow del Swedish Collegium for Advanced Study a Uppsala. Es va doctorar en Història a Colúmbia el 1997. El seu treball s’ha centrat en la història cultural del cos, la història de les representacions mèdiques i anatòmiques i del cos, la història de pràctiques mèdiques alternatives i populars i la història del cinema mèdic. Ha comissariat l’exposició Dream Anatomy (2003) sobre la història de la il·lustració anatòmica i l’exposició Visible Proofs (2006) sobre la història de la medicina forense i, amb Paul Theerman, Rewriting the Book of Nature; Charles Darwin and the rise of Evolutionary Theory (2009). Autor de nombroses publicacions, entre d’altres llibres: A Traffic of Dead Bodies, Anatomical Dissection and Embodied Social Identity in 19th-century America (2002); editor també de llibres, amb Stephen Rice, A cultural history of the human body in the age of Empire, 1800-1920 (2010) o més recentment de Hidden Treasure (2012). Aviat ha d’aparèixer el llibre How to Get Modern with Scientific Illustration: Fritz Kahn, Pictured Knowledge and the Visual Rhetoric of Modernity, 1916-1960 (2017). Treballa ara en fotografia anatòmica i en anatomies “queer”.

El cicle de col·loquis “Leibniz, 300 anys després” organitzat per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica s’ha desenvolupat en dues sessions, el 4 i 18 de novembre de 2016.

Aquest any es commemora arreu el tercer centenari de la mort del matemàtic i filòsof, entre molts dels adjectius que li escauen, Gottfried Wilhelm Leibniz (Leipzig, 1646 – Hannover, 1716). Amb aquest cicle, la SCHCT es vol unir també a l’àmplia llista d’entitats que han fet un homenatge a aquest gran personatge durant l’any 2016.

La primera xerrada del col·loqui va ser a càrrec de Mª Rosa Massa Esteve, actualment professora de matemàtiques i d’història de les matemàtiques tant a l’ETSEIB com a la facultat de Matemàtiques i Estadística, i que també dóna classes d’història de les matemàtiques al Màster d’Història de la Ciència del CEHIC i al Màster interuniversitari de formació del professorat, amb el títol Una aproximació a la figura de Leibniz: filòsof, físic, enginyer i matemàtic. Se’ns va presentar una visió general de Leibniz, repassant la seva biografia i remarcant el seu caràcter multidisciplinari; en el camp de les matemàtiques va tocar aspectes com el controvertit càlcul infinitesimal, les sèries infinites, la combinatòria o la lògica. Com a enginyer es va remarcar la seva astúcia en construir la seva màquina de calcular, innovadora a finals del s. XVII i de la seva idea de que les idees teòriques siguin útils a la pràctica, Theoria cum praxi. Es va destacar també la importància de la seva correspondència amb molts dels intel·lectuals d’aquella època, així com les seves cites a pensadors anterior –com per exemple Ramon Llull(1232-1316)-  i el seu domini de les llengües més rellevants en aquell moment, el francès i el llatí. En definitiva, se’ns va mostrar una visió general del personatge i de la seva obra com a matemàtic, físic, enginyer i filòsof.

La segona, a càrrec de Guillermo Lusa Monforte, que ha estat professor de matemàtiques i promotor i responsable de la creació d’assignatures de l’àrea d’història de la ciència i de la tècnica a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB) de la UPC i que també com a director de la biblioteca de l’ETSEIB va promoure l’organització del Fons Històric. La seva xerrada, titulada Tras las huellas de Leibniz, es va centrar en els aspectes fonamentals de la filosofia de Leibniz, sobretot ens va fer un seguiment exhaustiu pel seu pensament i el rastre que va deixar posteriorment. Fer això és una tasca difícil perquè necessitem molt coneixement a priori, sobretot de la filosofia anterior a Leibniz (Plató, Descartes, els escolàstics, …) però, tot i així, Guillermo va fer una selecció dels seus textos i va aconseguir mostrar-nos una aproximació a aquesta filosofia de manera molt entenedora. Ens va exposar també les controvèrsies que hi ha quan es parla del llegat que va deixar el famós filòsof, ja que no hi ha una resposta clara sobre la validesa i utilitat de l’obra leibniziana pels investigadors posteriors.

La tercera xerrada, a càrrec de Mònica Blanco Abellán, actualment professora de matemàtiques i estadística a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona i d’història de les matemàtiques a la Facultat de Matemàtiques i estadística de l’UPC, titulada Algunes qüestions al voltant del càlcul de Leibniz, es va centrar al voltant del càlcul infinitesimal desenvolupat pel protagonista del nostre col·loqui. En particular, va analitzar el seu article Nova Methodus pro maximis et minimis, itamque tangetibus, on Leibniz presentava sense demostrar les regles bàsiques del nou mètode diferencial i algunes aplicacions que se’n podien fer.  Ens va mostrar també la correspondència de Leibniz durant aquells anys i com analitzava el càlcul infinitesimal, fent servir moltes vegades un llenguatge poc entenedor. En resum, la Mònica ens va expressar, en un llenguatge entenedor, unes pinzellades molt il·lustratives sobre aquesta nova i importantíssima part de la matemàtica desenvolupada pel matemàtic alemany.

A l’última xerrada, titulada Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716) and John Wallis (1616-1703), vam tenir la sort de comptar amb la presència de Siegmund Probst, que actualment i des de l’any 1995 és un dels investigadors i editors en el projecte d’edició dels manuscrits matemàtics de Leibniz (sèrie VII) del Leibniz-Archiv de la Gottfried Wilhelm Leibniz Bibliothek Hannover. També ha col·laborat en altres projectes com ara l’edició de la correspondència científica de Wallis, a l’Institut für Geschichte der Mathematik, Naturwissenschaft und Technik der Universität Hamburg (1994-1995). La seva xerrada, íntegre en anglès, va anar acompanyada d’un text que ens va repartir, extracte de l’article The relation between Leibniz and Wallis (Oxford, June 9, 2016), titulat Remarks on the introduction of the term “pars infinitesima”. Aprofitant també que el 2016 és també el 400 aniversari del naixement de John Wallis, va parlar-nos d’ambdós personatges i va aprofundir en la relació que van tenir durant més de trenta anys. La seva correspondència es va centrar majoritàriament en temes de mecànica i matemàtiques, sobretot en aquest nou càlcul que estava naixent. Tot i així, es van analitzar aspectes molt més amplis com lingüística, lògica, la reforma del calendari, etc. En concret, a la part final, es va centrar en el rol que van tenir aquests dos personatges, Leibniz i Wallis, en la introducció del terme infinitesimal en les matemàtiques.

El cicle “Leibniz, 300 anys després” ha estat una profitosa oportunitat de captivar a diferents tipus de públic, i endinsar-lo en l’apassionant  trajectòria del famós Leibniz. Ens ha permès aprofundir en el seu càlcul infinitesimal, així com en la seva filosofia i correspondència amb altres grans personatges del seu temps. Una bona visió global que sense dubte, va ser tot un èxit.

Carolina Granado Torres (UAB)