Coordinador: Àlvar Martínez Vidal (IHMC-UV)

Resum:

A França, la Bibliothèque Interuniversitaire de Santé (BIUS), que conserva el fons històric de la Facultat de Medicina de la Sorbona i depèn a hores d’ara de la Université Paris-Descartes, du a terme una labor sistemàtica de difusió del seu patrimoni bibliogràfic a partir de la digitalització de textos de medicina, farmàcia i odontologia (llibres, revistes, correspondències, etc.) dels seus fons. Per la seua banda, la SCHCT ha participat en diversos projectes de localització, digitalització i difusió (ARCA, Premsa Mèdica, Hemeroteca Científica de l’IEC) de revistes científiques catalanes. Els resultats assolits han estat més aviat minsos, entre altres motius per les retallades en els afers culturals durant els darrers deu anys, però caldria analitzar-los des d’una perspectiva internacional i també interdisciplinària. Cal dir que en el marc de l’assemblea general de la SCHCT, celebrada al juny de 2007 a Barcelona, José Pardo, Alfons Zarzoso i Àlvar Martínez Vidal van plantejar el problema de l’absència, llavors, de revistes científiques en el projecte ARCA. Al juny de 2017 es compliran deu anys de aquella iniciativa.

Ponent:

Guy Cobolet és, en l’actualitat, director de la Bibliothèque Interuniversitaire de Santé (BIUS), que depèn de la Université Paris-Descartes. Format en història i biblioteconomia, ha estat un dels més ferms impulsors de la Bibliothèque Numérique Medic@, projecte cooperatiu que digitalitza primordialment els fons manuscrits i impresos de la BIUS i els posa a disposició gratuïta a través d’Internet.

Guy Cobolet (BIUS) “Digitalitzant revistes científiques antigues: un estudi de cas en una biblioteca mèdica (BIU Santé, Paris) / Digitizing old scientific journals: a case report in a medical library (BIU Santé, Paris).”, 20/06/2017, IEC, Barcelona

Ciclo de conferencias de la Sociedad Catalana de Historia de la Ciencia y de la Técnica, 2016-2017

Coordinadores: Fernando Vidal (ICREA/CEHIC), Mònica Balltrondre (UAB)

El ciclo exploró un tema central a la vez para la historia de las ciencias humanas y de la medicina, y para la antropología médica y las ciencias contemporáneas de la salud mental. Para la psiquiatría biológica, las enfermedades mentales se pueden diagnosticar y tratar enteramente en base a factores biológicos. Esta posición equivale, en historia, a afirmar la legitimidad del diagnóstico retrospectivo, que desempeñó un papel importante en la psiquiatría del siglo 19 y resurge periódicamente. En el otro extremo, las enfermedades mentales corresponden por cierto a vivencias reales, pero son una medicalización de problemas sociales, una manera de controlar y marginalizar la diferencia etiquetándola como patología. Esta posición corresponde a la perspectiva constructivista y a un énfasis en factores sociopolíticos. Entre las dos posiciones, la actitud más común consiste en ver el origen de las enfermedades mentales en interacciones complejas entre factores biológicos, psicológicos y sociales. Sin embargo, si algunos estudiosos consideran que los contextos se limitan a dar formas particulares a afecciones fundamentalmente orgánicas, otros se refieren a “síndromes culturales,” a trastornos propios a algunas sociedades. Hay aquí parentescos con el clásico problema historiográfico de la continuidad y la discontinuidad. La melancolía, por ejemplo, ¿ha sido siempre la misma entidad a través de su larguísima historia? ¿Es o no es idéntica a la más reciente “depresión”? ¿Cómo entender el encadenamiento, la permanencia y la ruptura entre tales diagnósticos y las experiencias que les corresponden?

Los conferenciantes (en orden de sus presentaciones – ver programa aquí debajo) provenían de la antropología médica, la historia de la medicina, la historia cultural de la literatura y la psicología, y los estudios clásicos. Además de personas con interés en la historia de la medicina y de las ciencias humanas, el público incluyó a estudiantes de antropología y de psicología. Si bien la respuesta a la pregunta que inspiró el ciclo es en fin de cuentas afirmativa, las conferencias y las discusiones muestran que se trata de una afirmación compleja, que puede ser entendida y justificada de maneras diferentes y que implica posiciones historiográficas y antropológicas muchas veces implícitas. Para profundizar el tema, recomendamos las siguientes publicaciones de los conferenciantes:

• Angel Martínez Hernáez, Antropología médica. Teorías sobre la cultura, el poder y la enfermedad (2008).
• Jon Arrizabalaga, “Problematizing retrospective diagnosis in the history of disease,” Asclepio, 54, 2002, 51-70.
• Matthew Bell, Melancholia: The Western Malady (2014)
• Helen King, The Disease of Virgins: Green Sickness, Chlorosis and the Problems of Puberty (2004) y su contribución al colectivo Mental Disorders in the Classical World (ed. W.V. Harris, 2013)

Las páginas web de los autores enumeran otras publicaciones:

• antropologia.urv.es/dac/index.php/es/profesorado/83-profesorado/angel-martinez-hernaez.html
• csic.academia.edu/JonArrizabalaga
• www.kcl.ac.uk/artshums/depts/german/people/staff/academic/bellm.aspx
• www.open.ac.uk/people/hk2455

Esta conferencia es la presentación del libro Simón de Rojas Clemente cuyo resumen es el siguiente:

El libro empieza introduciéndonos en las raíces del biografiado que no son otras que las de la Ilustración. Después entramos en su infancia y juventud, y ya desde Madrid parte a París y Londres, y llegamos a Andalucía donde sufre la decepción de haber acabado allí su periplo viajero, pues en principio tenía que haber continuado junto a Alí Bey hasta África. En Andalucía se queda para realizar la Historia natural del Reino de Granada y otros trabajos; más tarde vuelve a Madrid como bibliotecario del Jardín Botánico publicando, además, el Ensayo sobre las variedades de la vid común que vegetan en Andalucía (1807). La Guerra de la Independencia lo sorprende en Sanlúcar de Barrameda y su continuación es un continuo ir de un lado a otro (física pero también políticamente). A la guerra le sucede una etapa florida en cuanto a investigaciones (Ceres hispanica, la Agricultura general de Herrera) aunque llena de penurias económicas e ideológicas; fue además cuando pudo tener problemas con la Inquisición. En el Trienio Liberal tomó partido por el liberalismo siendo también diputado a Cortes en la primera legislatura; en este tiempo fue acechado por la enfermedad y por otros problemas. Y tras ese periodo se cuenta su obligada partida a Titaguas a vivir su exilio interior hasta que el rey lo llamó para acabar la Historia natural del Reino de Granada siendo además elegido director del Jardín Botánico de Madrid, cargo que también le acarreó sinsabores; hasta que le llegó la muerte y el cumplimiento de lo dispuesto en el testamento.

FERNANDO MARTÍN POLO (Titaguas, Valencia, 1952-), maestro jubilado, se doctoró en la Universidad de Barcelona (2010) con la Tesis que lleva por título Simón de Rojas Clemente y Rubio. Vida y obra bajo la dirección de Horacio Capel, tiene varias publicaciones sobre el tema, sobre costumbre locales (Las albadas de Titaguas), sobre la memoria histórica (Diario de un exiliado español de la guerra de 1936) y los poemarios Madre, Ninfas y Reescritura.

Coordinadors: Ned Somerville (CEHIC) i Miquel Carandell (Històries de Ciència).

Resum:

Com a resultat de la desindustrialització progressiva de la ciutat, Barcelona s’ha anat trobant, en les últimes dècades, amb un important patrimoni industrial. Aquesta herència del passat fabril de barris com el Poble Nou o Sants s’ha anat adaptant a múltiples nous usos i, en alguns casos, també s’ha museïtzat o condicionat per ser visitada. Ara bé, aquestes restes arquitectòniques industrials poden tenir diferents significats depenent des de quin punt de vista ens les mirem. Així, mentre pels arquitectes i enginyers algunes d’aquestes antigues fàbriques són joies artístiques, estètiques i tècniques, pels extreballadors i veïns són un símbol, una icona, del seu passat, de les seves lluites i reivindicacions. Mentre pels historiadors són un tros tangible d’un període que necessita ser contextualitzat i explicat amb totes les seves complexitats, per l’administració de la ciutat són sovint una legitimació de la seva feina als barris. En aquest cicle ens proposem reflexionar sobre aquestes múltiples maneres d’aproximar-se al patrimoni industrial de la ciutat i de com aquestes diferents visions han de quedar plasmades en les formes en què aquest patrimoni es presenta a la ciutadania. Per tal de dur a terme aquest objectiu plantegem un cicle de tres sessions que, en lloc de celebrar-se en una sala ordinària a l’Institut d’Estudis Catalans, es celebrarien a tres espais industrials sobre els quals volem reflexionar. El primer d’aquests espais seria l’anomenada Casa Parés, un antic taller de foneria inaugurat l’any 1875 al barri de Sant Pere, al bell mig de la Ciutat Vella de Barcelona, que conserva el mateix aspecte que el dia que va ser inaugurat. Guiats pel José Puerta, que és propietari, i va ser treballador de la casa fins a l’any 2007, veure’m que significa aquest passat per algú tan proper a ell. El segon espai seria la Torre de les Aigües del Besòs, construïda l’any 1882, en funcionament fins l’any 1993 i restaurada i oberta al públic recentment. Aquí Jordi Fossas, de l’Arxiu Històric del Poble Nou (AHPN) ens explicarà la història de la Torre i la gestió de la seva restauració. El tercer col·loqui es durà a terme a l’espai anomenat Olivia Artés, una antiga fàbrica al Poble Nou que avui allotja un petit museu que pertany al Museu d’Història de Barcelona (MUBHA). Allà, el tercer ponent (pendent de confirmació), ens explicarà les seves visions respecte a la gestió del patrimoni industrial de la ciutat. Tots els col·loquis-visites aniran acompanyades per una introducció i una reflexió final per part dels coordinadors del cicle per tal de lligar les idees de les diferents sessions i plantejar debat als assistents.

 

Sessions dins el cicle: 3

José Puerta, “Una Visita a la Casa Parés”, Casa Parés, carrer Canals i Martorell, 11/05/2017

Jordi Fossas “La Torre de les Aigües del Besòs”, Plaça Ramon Calsina, 25/05/2017

Ponent pendent de confirmació, “La gestió del patrimoni industrial de Barcelona”, lloc pendent de confirmació, 01/06/201

 

Ponents:

José Puerta (Casa Parés): Propietari i últim treballador de la foneria Casa Parés, ens explicarà les seves vivències com a treballador d’aquesta fàbrica així com les seves experiències en la gestió dels problemes sorgits al voltant de la seva museïtzació.

Jordi Fossas Bonjoch (Arxiu Històric del Poble Nou): Arquitecte per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i des de l’any 1996 membre de l’Arxiu Històric del Poblenou (AHPN), del que es President des de l’any 1999 i forma part del consell redactor de la revista de divulgació històrica “Icària. Papers de l’Arxiu Històric del Poblenou”. Entre els anys 2001-2004 va ser membre del Consell Assessor de l’Arxiu Municipal del districte de Sant Martí de Provençals de Barcelona. Coautor de les següents publicacions: “Poblenou més de 150 anys d’història”, “Enciclopèdia. El Poblenou en 135 veus”. “Fet al Poblenou”, “L’Abans del Poblenou” i “El Cementiri del Poblenou”.

Com a resultat de la desindustrialització progressiva de la ciutat, Barcelona s’ha anat trobant, en les  últimes dècades, amb un important patrimoni industrial. Aquesta herència del passat fabril de barris com el Poble Nou o Sants s’ha anat adaptant a múltiples nous usos i, en alguns casos, també s’ha museïtzat o condicionat per ser visitada. Ara bé, aquestes restes arquitectòniques industrials poden tenir diferents significats depenent des de quin punt de vista ens les mirem. Així, mentre  els arquitectes i enginyers algunes d’aquestes antigues fàbriques són joies artístiques, estètiques i tècniques, pels ex treballadors i veïns són un símbol, una icona, del seu passat, de les seves lluites i reivindicacions. Mentre pels historiadors són un tros tangible d’un període que necessita ser contextualitzat i explicat amb totes les seves complexitats, per l’administració de la ciutat són sovint una legitimació de la seva feina als barris. En aquest cicle ens proposem reflexionar sobre aquestes múltiples maneres d’aproximar-se al patrimoni industrial de la ciutat i de com aquestes diferents visions han de quedar plasmades en les formes en què aquest patrimoni es presenta a la ciutadania. Per tal de dur a terme aquest objectiu plantegem un cicle de tres sessions que, en lloc de celebrar- se en una sala ordinària a l’Institut d’Estudis Catalans, es celebrarien a tres espais industrials sobre els quals volem reflexionar.

 

La primera visita es durà a terme l’11 de maig a la Casa Parés. (c/ Canals i Martorell)

És possible trobar una foneria de plom i estany al bell mig de Barcelona? Tot i que molta gent pot pensar que no, al cor de Ciutat Vella, al barri de Sant Pere encara podem visitar-ne una: la Casa Parés, fundada el 1875.

Entrar en aquest establiment, que va tancar el 2007 tornar al passat; tot es manté igual que anys enrere. Tot i que les tècniques s’havien anat modernitzant amb les dècades, l’esperit artesanal seguia del tot vigent. El cor de la fàbrica, que consistia en una laminadora importada d’alemanya en vaixell de vapor el 1896, seguia en ple funcionament en el moment del tancament, i se la podrà observar durant la visita, ja que segueix en el mateix lloc intacta.

La propietària abans del tancament, besnéta del fundador, Maria Mercè Parés, presumia amb orgull que la màquina no s’havia espatllat mai. El producte final, el paper d’estany, té encara múltiples usos, des d’industrials a petits objectes de decoració. A la imatge podem observar petites xapes de publicitat que feien per altres empreses catalanes. La fàbrica va tenir clientela fins a  l’últim moment; no els faltava pas la feina.

El tancament, forçat a causa d’un canvi legislatiu sobre la maquinària industrial al centre de Barcelona, va entristir molt la família. Aquesta, doncs, vol preservar el record intacte de la foneria, i va donar suport al procés de museïtzació la fàbrica. Afortunadament, aquest desig s’està portant a terme, ja que hi ha hagut iniciatives des de diverses institucions per fer-ho.  Tot i així, és important seguir donant suport a aquest projecte, ja que seria una pèrdua de valor incalculable per a la ciutat perdre aquests petits racons.

Guiats pel José Puerta, que és propietari, i va ser treballador de la casa fins al moment del seu tancament,  veure’m que significa aquest passat per algú tan proper com ell. Ens explicarà múltiples vivències personals així com les seves experiències en la gestió dels problemes sorgits al voltat de la seva museïtzació.

 

La segona visita, tindrà lloc a La Torre de les Aigües del Besós el 25 de maig. (Pl. Ramon Calsina)

La Torre de les Aigües del Besòs va néixer resultat del projecte d’obtenció d’aigua potable que va impulsar l’industrial barceloní Xavier Camps amb la col·laboració de l’arquitecte Pere Falqués.  S’alça com una fita ben visible en el paisatge de Barcelona. La seva trajectòria en fa un element patrimonial singular vinculat, primer, a la història de la competència per assegurar el proveïment d’aigua de boca a la ciutat i, posteriorment, a la història del complex metal·lúrgic de Can Girona, que a mitjan segle XX es va convertir en la Macosa.

Malauradament, tot i que la Companyia havia realitzat un acurat estudi sobre la qualitat de l’aigua, la proximitat del mar i l’efecte de succió que exercien les bombes van propiciar una elevació de l’índex de salinitat que aviat va encendre les alarmes i generar dubtes sobre la viabilitat futura de la instal·lació. Aquesta situació va dur el 1888 a la fallida de la companyia, sis anys més tard de la seva inauguració.

Anys més tard va ser adquirida per la Sociedad General de Aguas de Barcelona, i anys més tard la foneria Can Girona, que més tard es va convertir en Macosa,  va orientar el sistema de la Torre del Besòs al proveïment d’aigua industrial; se servien de l’aigua per refredar els seus dos trens de laminació.

Després de molts anys de funcionament amb normalitat, el 1991 Macosa va passar a ser part d’una altra empresa, traslladant-se la producció a Santa Perpètua de Mogoda. Després dels Jocs Olímpics i amb molta polèmica, la fàbrica fou desmantellada i per un temps la Torre de les Aigües va quedar com a únic element construït enmig d’un gran buit urbà.

Els antics treballadors de Macosa més les entitats culturals i veïnals van tenir un paper clau a l’hora d’impulsar-ne la rehabilitació i d’implicar-hi tant l’administració municipal com Aigües de Barcelona, que va assumir la seva restauració i rehabilitació.

El conjunt de la Torre de les Aigües del Besòs representa una singularitat dins el patrimoni industrial del Poblenou i del conjunt de la ciutat de Barcelona.

La visita serà a càrrec de Jordi Fossas Bonjoch Arquitecte per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i des de l’any 1996 membre de l’Arxiu Històric del Poblenou.

 

La tercera visita serà la fàbrica Olivia Artés. (C/ d’Espronceda)

La fàbrica Oliva Artés era una de les moltes indústries que al llarg del segle XIX es van instal·lar al Poblenou. Des que es va fundar el 1888 s’hi van fabricar i reparar tot tipus de maquinària, i com tantes altres fàbriques de la zona, va tancar a finals del segle XX. L’edifici, però, va quedar en peus i el 2003 el va comprar l’Ajuntament de Barcelona. La fàbrica és ara en un lloc privilegiat, enmig del Parc Central del Poblenou.

Gràcies a múltiples col·lectius i associacions que reclamaven cuidar i salvaguardar el patrimoni industrial i el passat obrer de la ciutat, aquesta fàbrica s’ha pogut salvar el procés de gentrificació que a Barcelona ha fet que l’existència d’alguns edificis com aquest perilli.

EL 2010 l’equip BAAS va guanyar el concurs per fer d’aquest bell edifici la nova seu del Museu d’Història de la Ciutat, intentant deixar el màxim espai intacte. En l’actualitat, les exposicions que s’hi fan es dediquen a divulgar la història contemporània de la ciutat, el seu passat industrial i els moviments obrers. El MUHBA està fent una important tasca de recuperació patrimonial i d’extensió del seu discurs museogràfic, que a poc a poc permet ampliar el coneixement històric de l’evolució de la capital. En aquest sentit, l’Oliva Artés pot resultar una peça clau.

S’espera que l’experiència de la rehabilitació de l’Oliva Artés sigui vista com un bon exemple, ja que aquest mateix esquema es podria utilitzar en el cas d’altres fàbriques abandonades que podrien reutilitzar-se provisionalment per a usos culturals, veïnals o socials.

La visita serà guiada per Joan Roca, director del museu d’Història de la ciutat de Barcelona, MUHBA.

 

Recordem,

 

José Puerta, “Una Visita a la Casa Parés”, Casa Parés, carrer Canals i Martorell, 11/05/2017

Jordi Fossas “La Torre de les Aigües del Besòs”, Plaça Ramon Calsina, 25/05/2017

Joan Rova, “La gestió del patrimoni industrial de Barcelona”, Oliva Artés 01/06/201

El proper 6 de juny es presentarà a l’IEC el llibre “Simón de Rojas Clemente”, de Fernando Martín Pol, publicat per Ediciones de la Universidad de Valencia.

El llibre està basat en la tesi del mateix autor sobre la biografia del naturalista espanyol Simón de Rojas Clemente Rubio.

El presentarà el catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona Horacio Capel.

Hi esteu tots convidats

 

International workshop

 

Centre d’Història de la Ciència (CEHIC)

Mòdul de Recerca de Ciències (MRC),
Carrer de Can Magrans

Univeristat Autònoma de Barcelona (UAB)

Barcelona, 8-9 de June 2017

 

Thursday, 8 June 2017

CEHIC, Seminar room, L3-05

10:00: Agustí Nieto-Galan (CEHIC, UAB): “Introduction: how to write an ‘environmental’ history of science”

10:30: Marco Armiero (Royal Institute of Technology, Stockholm): “Seeing Like a Protester: Nature, Power, and Environmental Struggles”

11:45: Coffee break

12:15: Case Studies:

Santiago Gorostiza (ICTA, UAB): “Beyond ‘Socially Constructed’ Disasters: Re-politicizing the Debate on Large Dams”

Marta Pujadas (ICTA, UAB): “La història de l’Electroquímica de Flix. Qui pagarà els seus deutes socioambientals?”

13:30: Lunch (Restaurant de Ciències)

15:30: Ximo Guillem /José Ramón Bertomeu-Sánchez (Universitat de València): “Following Poisons through Society (1800-2000) : Current trends and narratives”

16:45 Coffee break

17:15: Case Studies:

Mar Grau, (ICTA, UAB)”Prudent peasantries: multilevel adaptation to drought during the early modern period (NE Spain, 1600-1715)”

Judit Gil-Farrero (CEHIC, UAB), “La protecció de la natura a Catalunya: Del Franquisme a la Transició democràtica”

Workshop dinner (Barcelona, city centre)

 

Friday, 9 June 2017

CEHIC, Seminar room, L3-05

10:00: Fernando Vidal (ICREA, CEHIC): “Endangerment, Biodiversity and Culture”

 11:15: Coffee break

 11:45: Stefania Barca (Universidade de Coimbra), “The Anthropocene as meta-scientific narrative, and the alternate pasts of environmental history”

13:00 Joan Martínez-Alier (ICTA-UAB): “Concluding remarks”

General discussion

14:00: Lunch (end of the workshop)

Coordinadors: Carlos Tabernero (CEHIC) i Pasqual Bernat (SCHCT-CEHIC)

Resum:

El patrimoni no existeix. L’arqueòloga Laurajane Smith, en el seu llibre Uses of heritage (2006, p.11) al·ludeix a una consideració del concepte de patrimoni que va més enllà de la seva definició legal com a col·leccions d’objectes o espais, o de discursos i pràctiques. Amb l’excusa del centenari de la primera Llei de Parcs Nacionals espanyola (1916), aquest cicle proposa una reflexió sobre el patrimoni natural entès com un conjunt de processos multidimensionals, situats geogràfica i històricament, que condueixen precisament a aquesta definició, així com les conseqüències que d’aquestes es deriven.

Així, les xerrades que es presenten aborden, amb d’estudis de cas concrets i consideracions més teòriques, la conjunció i col·lisió de molt diferents actors i espais socials, polítics, econòmics, acadèmics, conservacionistes i mediàtics en relació amb els processos de construcció de idees sobre patrimoni natural i les seves implicacions pràctiques a molt diferents nivells, particularment a Espanya, des de finals del segle XIX i al llarg del segle XX.

 

1. Un arca de Noé en el Parc de la Ciutadella? El zoològic de Barcelona i la història natural aplicada de Francesc Darder

Oliver Hochadel (IMF-CSIC)

Data: 17 Gener 2017

La idea de la fundació del Jardí Zoològic de Barcelona en 1892 va ser l’aclimatació d’espècies exòtiques. El seu director Francesc Darder perseguia una història natural aplicada en la qual la cria servia purament finalitats econòmiques. Al mateix temps Darder va ser secretari de la “Societat Protectora d’Animals i Plantes de Barcelona”. La xerrada explorarà aquesta aparent contradicció entre l’explotació merament utilitarista dels animals i els inicis de la seva protecció.

2. Ciències naturals, mitjans, patrimoni i modernització: el Parc Nacional de Doñana en El Hombre y la Tierra (Félix Rodríguez de la Fuente, 1979)

Mònica Alcalá Lorente (CEHIC-UAB)

Data: 14 Febrer 2017

Cap a la fi de la dècada dels setanta, Televisión Española va emetre un conjunt de quatre documentals dedicats al Parc Nacional de Doñana de la sèrie dirigida i presentada per Félix Rodríguez de la Fuente, ‘El Hombre y la Tierra’. A través del relat del cicle vital del Parc – cada documental es corresponia amb una estació de l’any – i amb una curosa representació tant de la natura com de les ciències naturals, aquests capítols constituïren la celebració d’un èxit en la lluita per la conservació del patrimoni natural. En aquest treball analitzarem com en un context històric i polític particularment complex de la història espanyola contemporània, Rodríguez de la Fuente estableix la sensibilitat cap a la natura i la protecció del patrimoni natural, articulada en l’estudi de les ciències naturals, com una peça clau per a la modernització del país.

3. Patrimoni natural en el post-franquisme. L’emergència dels Parcs Naturals a Catalunya (1975-1990s)

Judit Gil Farrero (CEHIC-UAB)

Data: 2 de Maig de 2017

Als anys setanta a Catalunya comença un canvi en la percepció que la població té sobre la natura, que passa de ser una fot de matèria primera o superfície edificable a ser vista d’una manera més àmplia com a patrimoni natural a conservar. A mitjans d’aquella dècada comencen a aparèixer moviments populars locals i regionals per a la conservació de la natura els principals objectius dels quals són la divulgació dels valors naturals de determinades zones i la seva protecció. En aquesta tasca reben el recolzament de la comunitat científica, nacional i internacional, i la cobertura i complicitat dels mitjans de comunicació, que permeten que els conflictes es donin a conèixer entre el gran públic. Aquest canvi de percepció també queda plasmat més endavant en lleis que defineixen i desenvolupen nous models de protecció de la natura.

Lloc: Associació Astronòmica d’Osona (AAO). Vic

Hora: Atenció, aquests col·loquis tindran lloc de 20 a 21h els dies assenyalats.

Coordinador: Àlvar Martínez Vidal (IHMC-UV)

Resum:

Al llarg del segle XIX el debat sobre la diversitat racial dels éssers humans s’accentuà en la mesura que les idees evolucionistes es consolidaven com un dels fonaments més sòlids del pensament biològic (Desmond & Moore, 2009). La idea d’una multiplicitat originària de races humanes que haurien evolucionat de manera separada des de temps remots rivalitzava amb el relat bíblic d’una sola progènie humana: la descendència d’Adam i Eva. L’esclavitud, practicada per les potències europees tradicionalment, i en definitiva l’expansió imperial europea contemporània trobava ara una nova legitimació social basada en la transmissió dels caràcters racials per mitjà de l’herència. Però, quins serien els factors determinants d’aquesta diversitat? Els factors geogràfics i climàtics –temperatura, estacionalitat, altura sobre el nivell del mar, proximitat a la costa, temperatura, fauna i flora, hàbitat, alimentació, etc.–, podrien explicar les diferències associades a la raça: color de la pell, mides cranials, constitució corporal, mentalitat, costums, capacitat intel·lectual, etc. En paral·lel al moviment eugenèsic, o en franca confluència, la geografia humana tindria un paper decisiu en la justificació de la pretesa superioritat de la raça blanca i, en el cas alemany, de les polítiques racistes del III Reich.

Número de sessions dins el cicle: 2

Consuelo Naranjo (Instituto de Historia-CCHS, CSIC, Madrid). “Discursos identitarios y raciales en la Cuba del siglo XIX” 11/01/2017, IHMC, València.

Wolfgang Kophamel (Col·legi Alemany, València) “Raza y geografía antes, durante y después del III Reich: el caso del alemán Franz Termer (1894-1968)”. 25/01/2017, IHMC, València.

Ponents:

Consuelo Naranjo és professora d’investigació del CSIC i, en l’actualitat, directora de l’Instituto de Historia del Centro de Ciencias Humanas y Sociales (Madrid). Investigadora principal de la Red de Excelencia de Estudios sobre esclavitud y raza en Iberoamérica y el Caribe, dirigeix el projecte “El espacio antillano: génesis, circulación y redistribución de individuos, mercancías, ideas, saberes y modelos (siglos XVIII-XXI), del MINECO (2016-2018)”. Entre sus numerosos libros, cabe destacar ahora Medicina y racismo en Cuba y Racismo e inmigración en Cuba en el siglo XIX.

Wolfgang Kophamel és doctor en ciències polítiques, àrea de política internacional, per la Universitat Lliure de Berlín (Frei Universität Berlin). La seua tesi doctoral versà sobre la integració espanyola en l’OTAN. Des del 1992 treballa com a professor d’història i ciències polítiques del Col·legi Alemany de València. Anteriorment, fou funcionari de carrera del Servei Meteorològic d’Alemanya.

És la segona part del cicle de tres sessions, realitzat el 2015-16, sota el mateix títol.

Coordinador: Ramon Barnadas Rodríguez

Resum:

Donar una visió general sobre les relacions entre la fotografia, els fotògrafs, la ciència i els científics, a partir de diversos exemples.

Innocent Paulí i Galceran (1854-1921): visió d’una figura polifacètica

A càrrec de Salvador Tió.

Paulí és conegut principalment per la seva col·laboració amb Jaume Ferran en el desenvolupament de la vacuna contra el còlera i la seva aplicació durant l’epidèmia de València el 1885. Però la seva faceta com a pioner, expert electricista i cronista de les primeres instal·lacions d’enllumenat elèctric que es van fer a l’Estat espanyol, és completament desconeguda. Tampoc es coneix que va ser un dels iniciadors i una autoritat en els inicis de la bacteriologia, ni la seva pràctica de la fotografia, essent un divulgador d’aquesta tècnica, i introductor -amb Ferran- del procediment al gelatino-bromur, a més de fabricant de plaques fotogràfiques.

Clarobscurs de la invenció de la fotografia en color

A càrrec de Ramon Barnadas.

La concessió del Nobel de Física l’any 1908 a Gabriel Lippmann “pel seu mètode de reproducció fotogràfica dels colors basat en el fenomen de la interferència” mostra la rellevància del tema en determinats ambients. Les primeres fotos en color daten del segle XIX, però no serà fins el 1907 que el germans Lumière comercialitzaran un sistema pràctic per obtenir-les. Les bases científiques es van desenvolupar prèviament durant uns 200 anys, i a principis del segle XX es va produir una cursa per aplicar-les que va originar algunes patents de dubtosa fiabilitat i originalitat.

La ciència a través de la càmera d’Emili Godes (1895-1970)

A càrrec de Laia Foix.

S’aporten noves dades sobre la fotografia d’Emili Godes en l’àmbit científic, que abasta branques com la biologia, la zoologia, la botànica, l’agricultura, l’antropologia i la medicina. Va excel·lir en la fotografia d’aproximació, la fotomacrografia i la fotomicrografia. Va col·laborar amb l’Escola Superior d’Agricultura (director de fotografia de la revista Arxius), l’Institut d’Investigacions Pesqueres, el jardí botànic Marimurtra de Blanes, així com les càtedres de Zoologia i Antropologia física de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. Va fer reportatges fotogràfics i filmacions de pel·lícules científiques pels doctors Puigvert (urologia), Muntaner (cirurgia estètica), Miquel, Anguera (cardiologia) i Valentin.

Número de sessions dins el cicle: 3

Salvador Tió, “Innocent Paulí i Galceran (1854-1921): visió d’una figura polifacètica”, 12/01/2017, IEC, Barcelona

Ramon Barnadas “Clarobscurs de la invenció de la fotografia en color”, 16/03/2017, IEC, Barcelona

Laia Foix, “La ciència a través de la càmera d’Emili Godes (1895-1970)”, 06/04/2017, IEC, Barcelona

Ponents:

Salvador Tió (SCHCT)

Llicenciat en Ciències Químiques per la UB, és un estudiós de la fotografia antiga. Iniciador, el 1981, dels primers tallers sobre procediments antics en fotografia a l´escola IDEP de Barcelona. Autor d’articles, llibres i capítols com “Procedimientos alternativos en fotografía” (1988) dins Foto-Diseño; “Desarrollo de la técnica 1839-1935”dins PhotoVisión (1985), en motiu del 50è aniversari del naixement de la pel·lícula Kodachrome; Ferran i Paulí: “La Instantaneidad en Fotografía” (2007); i d’Innocent Paulí i Galceran (1854-1921). Visió d’una figura polifacètica (2012). Membre de Fotoconnexió.

Ramon Barnadas (SCHCT)

Doctor en Ciències Químiques i fotògraf (Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya). És professor de la Facultat de Medicina de UAB i difusor de la fotografia històrica. En aquest sentit, ha comissariat diverses exposicions (Museu d’Història de Catalunya), editat una col·lecció de llibres (Enfocant el passat, Prames SA) i escrit articles en revistes i llibres. Ha impartit seminaris sobre fotografia al màster i grau de fotografia a la UPC. Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives. Va ser el darrer director de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya (2000-2012). Membre de Fotoconnexió.

Laia Foix

Graduada en Informació i Documentació per la UB, i postgraduada en Gestió, Preservació i Difusió d’Arxius Fotogràfics per l’ESAGED-UAB. Des de l’any 1997 coordina el Departament de Documentació i Investigació de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Membre de grups de treball i recerca sobre patrimoni fotogràfic, professora en cursos i seminaris sobre gestió d’arxius fotogràfics. Autora d’articles com: “Los servicios al usuario en los archivos fotográficos patrimoniales de Cataluña”, J. Alonso, L. Foix, dins Métodos de Información (2015). Membre de Fotoconnexió.